RESQUICIO

“Murs, telons, planxes d’acer amb filtracions, deteriorats, perforats, porosos i permeables, com a al·legories de la necessitat de trencar aquestes barreres col·lectives i individuals i deixar-se permear per allò altre, pels altres, prendre consciència d’espècie i la nostra posició en el tot universal”.

Manuel Velasco

El teló protegeix de l’exterior i, alhora, incomunica. Manuel Velasco parteix del Teló d’Acer (Iron Curtain) com a frontera física i ideològica que va dividir el món en dos des de la Guerra Freda fins al declivi de la Unió Soviètica i la caiguda del mur de Berlín, i el converteix en l’al·legoria que, materialitzada en diferents expressions plàstiques i formats, sobrevola tota l’exposició, connectant-se amb conflictes actuals com el sirià, la guerra d’Ucraïna o el monstre dels nacionalismes. Així, l’artista concep els telons d’acer com a límits que interrompen i separen, fronteres que al·ludeixen tant el pla polític i ideològic com el físic, tot i  que també a les nostres fronteres mentals, prejudicis, justificacions i, en definitiva, restriccions que en nombroses situacions són autoimposades.

Aquest concepte permet a l’artista crear una sèrie d’obres que simulen planxes metàl·liques, veritables trompe-l’œil els quals desafien la mirada i evoquen murs i telons replets de porositats i filtracions que donen pas a perforacions, excoriacions i escletxes. Són ‘planxes’ permeables que semblen haver perdut la seva fortalesa, però que no obstant això conserven la seva naturalesa amenaçadora. El particular i minuciós treball de la pols de ferro amb els pigments proporciona a Velasco la possibilitat d’experimentar i aconseguir textures i efectes únics i sempre sorprenents, i accentua l’halo de decadència que envaeix el teló que s’ha d’enderrocar i superar. La poètica de l’abstracció està al servei de trencar fronteres, obrir el pas i deixar endinsar-nos en nous camins.

A l’obra de Velasco, l’escletxa és entesa com a esquerda petita per la qual s’albira alguna cosa després d’una barrera o limitació, però també com a rastre d’allò que s’ha desgastat i sembla desaparèixer irremeiablement. Les filtracions, l’oxidació i corrosió del ferro i les perforacions de les ‘planxes’ són senyals que activen la nostra reflexió i ens animen a dinamitar el Schmerzraum (Espai del dolor) de Beuys i donar pas a una nova consciència, resituant-nos i superant l’opressió i el silenci imposats.

Sergio Fuentes Milà