PINTURAS Y DIBUJOS 2021-2023

                  CATÀLEG VIRTUAL

JUAN CARLOS LÁZARO I L’ESSÈNCIA DE LA PINTURA

La pintura sembla desaparèixer com a creació plàstica. És el resultat d’un llarg procés el qual ja s’anunciava amb la destrucció de la figura humana i la descomposició de les formes per Picasso i Braque, va seguir amb l’urinari de Marcel Duchamp i la simple presentació de qualsevol objecte de la realitat quotidiana, sense cap misteri -el principal misteri és descobrir-lo en allò més quotidià-, per a acabar amb la cerca de la provocació o la selecció d’objectes del món real vists de la manera més banal. Paral·lelament s’han desenvolupat altres tendències que, per diferents camins, allunyaven la pintura del testimoniatge vàlid dels éssers i coses que ens emboliquen. S’han registrat diferents reaccions contra aquestes vies tan negatives, unes realistes i abstractes altres, que, excepte algunes excepcions, no han sabut descobrir que la pintura, en un món que es troba en una transformació transcendental, continua viva.

Si s’observa amb atenció, al costat de la decadència de la nostra civilització que revelen aquests testimoniatges i els registrats en altres camps, es descobreix també en alguns creadors la necessitat de trobar el sentit de l’art i la cultura en general. Si aprofundim més descobrim que tot resideix en la pèrdua del sentit de transcendència que ha d’aconseguir l’art. En l’obra de l’artista en qüestió, allò que resulta més atractiu i sorprenent és que es tracta en cas contrari a la destrucció, l’amuntegament sense sentit de despulles o la provocació: la visió transcendent de la realitat.

Juan Carlos Lázaro és un dels pocs casos de creador plàstic que ens reconcilia amb el plaer de la pura i simple contemplació. La seva pintura ens situa en el punt límit on només hi arriba el veritable art, on s’enfronta al buit, el no-res, i ja no necessita saltar, perquè ha aconseguit el que és difícilment assolible. Les formes semblen esvair-se, afirmant una presència que cobra nous valors, perquè només amb lleus, evanescents evocacions, apareix l’objecte recreat. Les formes, encara que en el procés aconsegueixen un alt grau d’abstracció -l’art, recordem-lo, ha estat sempre abstracte i sempre realista-, semblen a punt de desaparèixer, d’una manera que es reafirmen amb més força.

De manera progressiva, en l’evolució que ha anat seguint en els últims anys, els gots, tasses, gerros, fruites, objectes molt senzills, trets de la vida quotidiana, s’enriqueixen amb la vitalitat i la força del que no està condemnat a desaparèixer. Així podríem interpretar les següents paraules de John Keats referides a l’art i el bell en general: A thing of beauty is a joy forever. Però, tot i que el gran poeta ho digués des d’una posició purament estètica, on cal incloure els quadres de Juan Carlos Lázaro, aquestes pintures participen també de l’espiritualitat atribuïble al caràcter de vanitas d’una natura morta de Zurbarán o Juan Van Der Hamen, i ens recorden simbòlicament el caràcter efímer de la vida i l’evidència de la mort. Dues maneres diferents i, un cert nivell contradictòries, de veure la profunda condició de l’art. Al meu entendre, la de Lázaro és sempre una visió transcendent, que enllaça ambdues visions, la de Keats i la de considerar aquestes obres veritables vanitas, perquè la transcendència suposa la permanència de la vida entesa de manera més profunda, a un altre nivell.

El resultat és que aquests objectes cobren un valor absolutament nou i revelador del que aspira a aconseguir el veritable i millor art: el seu significat espiritual. Paraula, aquesta última, desestimada, si no desacreditada, per a molts artistes i seguidors de l’art, i que hem de veure lluny de qualsevol necessària al·lusió a confessions religioses, concretes o no. En realitat, es refereix a fer-nos albirar alguna cosa més enllà i més alt del racionalment cognoscible. Un art així pot ser el real o aparent dramatisme d’un Caspar David Friedrich, l’essencialitat i puresa d’un Rothko, la senzillesa i quotidianitat d’una natura morta dels citats Zurbarán i Van der Hamen, així com dels purs i feliços paisatges de Godofredo Ortega Muñoz. En aquesta línia es troba la pintura de Juan Carlos Lázaro, que amb els seus senzills gots, tasses, gerros, fruites i branques ens trasllada a una visió de la vida quotidiana, que resulta, de sobte, misteriosa i clara.

Si atenem el procés seguit i ens remuntem al que hem pogut veure a dècades anteriors, advertim que tot el que s’ha dit ja apuntava. Senzillesa dels temes, fins i tot si eren rostres d’home, figures de dona, gerros, càntirs, elements ordenats geomètricament. Això ens confirma l’ordre profund de les seves obres posteriors, incloses les més recents. Existeix un rigor. En temps de destrucció i desordre, en l’obra de Juan Carlos Lázaro, hi ha un ordre estricte, que s’anirà vetllant, que és la millor manera de mantenir l’ordre. No hi ha, en el seu procés de desenvolupament artístic, salts, gratuïts, canvis bruscos. A vegades es critica negativament l’aspiració goethiana per l’ordre com una cosa essencial i primer, però el mateix Goethe el descobria en la naturalesa en el curs de les seves recerques científiques.

Hem de felicitar-nos de poder comptar, en el nostre art actual, amb un extraordinari artista com Juan Carlos Lázaro, creador conseqüent i exigent, que ens revela els valors moltes vegades negligits o menyspreats que tenim davant. Fruit, tot, de l’amor a la realitat,
per saber veure, a través seu, la qual cosa és habitualment invisible.

JOSÉ CORREDOR-MATHEOS

PREMSA

Bautista Toledo, Francisco – «Sumido en la claridad». Pressreader, 17/11/2023