Mallol Suazo (1910-1986)
Josep Mª Mallol Suazo neix a Barcelona l’any 1910, curiosament el mateix any que el crític britànic Roger Fry descrivia com a postimpressionisme la mostra que se celebrava a París amb artistes tan “dispars” com Van Gogh, Cézanne o Gauguin. Artistes heterogenis en quant a tècnica, tot i que amb un objectiu comú: ampliar la gamma que els seus companys i antecessors del gran moviment artístic de la història, l’impressionisme, havien implantat.
Els postimpressionistes van deixar la llum com a pretext en el seu treball. La vida oferia moltes més possibilitats, els colors terrosos, ocres i, en general, els càlids. Aquests es van convertir en vehicle d’un nou diàleg, més terrenal i real que el bucòlic món plàstic que oferia l’impressionisme. Naturalment seguien les pautes de Paul Sérusier i la seva obra magna El Talismà, partitura plàstica per excel·lència per als pintors revolucionaris.
A Catalunya s’imposava amb escreix l’obra d’Isidre Nonell, qui moriria l’any següent (1911), deixant per a la història les paraules del jove Pablo Ruiz Picasso: “Ara puc dir que sóc el millor pintor del món”.
La paleta de colors freds conjugant amb els terrosos era un repte per a les noves generacions que pintaven al territori hispà, on l’oficialisme d’Álvarez de Sotomayor imposava la seva llei enfront dels contestataris Zuloaga, Gimeno o el propi Sorolla, fora de l’altiplà. Naturalment, el Mediterrani amb la seva llum i el sud andalús ple de melancolia, condicionaven la lectura dels artistes que seguirien una senda diferent. L’oficialisme continuava oferint l’escola de Roma com a referència plàstica, malgrat la força que imposava París amb les seves noves propostes. Viure al passat era més confortable per al règim dictatorial, que observar les cruels conseqüències del desastre armat.
Els conflictes armats de 1914-1918, la Revolució Bolxevic (1917), la nostra cruenta Guerra Civil (1936-1939) i, més tard, la Segona Guerra Mundial (1939-1945), van oferir als artistes, pintors, escultors, escriptors, músics, arquitectes i intel·lectuals en general, noves perspectives per a la seva visió ètica i estètica. Estaven obligats a adaptar el seu llenguatge al panorama que tenien davant. Era lícit enyorar el passat impressionista, però havia arribat el moment de deixar de ser cronistes per a convertir la seva intel·lectualitat en opinió per descarnada que fos.
Mallol Suazo posseïa un domini del dibuix excepcional, la qual cosa el va portar a publicar ninots a diferents revistes com Virolet, L´Esquitx o En Patufet, on compartia treballs amb el seu germà, sota l’atenta mirada de la censura imposada pel Règim. Amb la signatura de “Lollam” – el seu nom a l’inrevés – va gaudir d’un incipient prestigi que li va permetre començar la seva carrera com a pintor. Les seves classes a la Llotja, amb Fèlix Mestres com a professor de dibuix i Ramon Alsina de pintura, es van convertir en detonants definitius del jove pintor.
L’any 1943 va mostrar els seus treballs en forma de dibuix, aquarel·les i gouaches a la Sala Rovira de Barcelona. La crítica del moment es va sorprendre davant l’atmosfera que el jove Josep Mª Mallol Suazo aconseguia amb les seves aquarel·les i dibuixos a llapis.
Fins i tot Josep Mª de Sucre en una crònica afirmava que la sensualitat de les figures de Mallol li recordaven a les figures femenines de Bouguereau, una afirmació si més no exagerada en veu del mestre.
La següent exposició de Mallol Suazo va ser en la respectada Sala Parés, santuari pels artistes de l’època degut al prestigi ben guanyat i història de la ja centenària sala. No en va havien deixat la seva petjada en aquelles màgiques parets artistes com Martí Alsina, Anglada Camarasa, Gimeno, Mir, Nonell i el mateix Picasso en els seus inicis, entre molts d’altres.
Arribava Josep Mª Mallol Suazo amb la seva atmosfera sensual embolicant a les seves figures en unes llums tènues. Dones i paisatges potents, producte d’una pinzellada lliure, fins i tot accions amb la fusta del pinzell, gratant el llenç. A les obres d’aquest període podem admirar un joc de veladures harmoniós, on tota la pintura vibra, com un “trèmul” d’òrgan musical. L’èxit de la mostra va ser notori. L’obra transmetia una forta dosi de tendresa i passió gens forçada, natural, com un diàleg entre l’artista i la figura que roman en silenci. Les escenes mostraven una humanitat que traspassava les pintures, impregnant a l’espectador del misteri que, sens dubte, és la “clau” per estimar l’art.
Josep Mª Mallol Suazo és l’artista honest que millor explica el concepte del postimpressionisme en l’esfera plàstica del país. No obstant, continua essent un creador desconegut d’una època en la qual la seva obra destacava per sobre de la pròpia dicció estètica, com ha de ser!
Sebastià Shemtov Jané.
Marxant d’art
Barcelona, Juny de 2023
