AURORA

Lamento començar així de contundent, però crec que és necessari posar les cartes sobre la taula: Garikoitz Cuevas no és un pintor.

Atenció, no estic dient que estigui intentant enganyar-nos. Sincerament, crec que ell no és del tot conscient d’allò que el seu treball és capaç d’abastar.

Així que, hem de matisar: Garikoitz Cuevas no és només un pintor. A més és un poeta que no treballa amb paraules sinó amb llum. Però no un d’aquells poetes estrepitosos de barra de bar; no, és un místic que murmura versos sobre la soledat de l’univers.

El poc que sé d’art abstracte m’ho va mostrar Gari. Durant els dos anys que compartim espai (paret amb paret) a La Residència d’Estudiants de Madrid, vaig tenir la fortuna d’acompanyar-lo a vàries exposicions. Ansiós i curiós com sóc, jo l’interrogava en busca de respostes i ell, tan savi, tan coneixedor del seu art, em proposava preguntes. “Tu què sents?”, em deia. Mira el quadre, posat en el lloc del pintor i diguem què sents. Posat en el lloc del pintor. Aleshores vaig aprendre que l’art és mirar el món de d’altres ulls. Si això no és poesia, ja em diran vostès.

Encara avui, Garikoitz continua sacsejant-me a preguntes. En motiu d’aquesta exposició, em va enviar diverses fotografies dels seus nous quadres i em va demanar opinió. Li vaig dir que, d’entrada, em semblaven més… no diré minimalistes, que em sembla un mot massa gastat i que es queda curta en aquest cas; diré essencials, primigenis. Tenen la seva essència destil·lada. I li vaig dir també que tenien quelcom de ferida. I avui, dies després, m’ho continua semblant. Crec que alguns dels seus quadres retraten una ferida i allò que explica aquesta ferida diu molt de nosaltres quan l’observem. A la seva obra sempre hi ha quelcom darrere, quelcom ocult a simple vista. Quelcom que habita en aquest espai entre realitat (figuració) i abstracció.

Un altre detall que em fascina de l’obra de Cuevas és com treballa amb l’atzar. No sé si ell estarà d’acord. Tinc la impressió que, quan pinta, ell obre una porta a l’atzar, deixa que s’hi coli i col·labori en el quadre, però de forma controlada. Garikoitz li diu a l’atzar: d’acord, anem a jugar, però amb les meves regles. I li funciona. Perquè qualsevol forma d’art cerca donar ordre i sentit al caos del món.

La seva nova exposició es titula “Aurora”. Segons el diccionari de la RAE, “Aurora” té diverses definicions. Em quedo amb tres d’elles:

-Llum rosada que precedeix a la sortida del sol.

-Principi o primers temps de quelcom.

-Cant religiós que s’entonava a l’alba.

No els hi havia dit que era un poeta místic que treballa amb la llum? Però a més, “Aurora” és nom de mare, la seva. Mare, llum, donar a la llum, ferida càlida i necessària, versos essencials fets color o la seva absència: Garikoitz Cuevas, no només pintor; no només poeta.

JOSAN HATERO