Garikoitz Cuevas

Sanlúcar de Barrameda, 1968

«Garikoitz Cuevas no és un pintor. […] bé, matisem: Garikoitz Cuevas no és només un pintor. A més és un poeta que no treballa amb paraules si no amb llum». Josan Hatero descriu així l’obra de Garikoitz Cuevas. En efecte, la poesia està fortament vinculada al seu treball.

Aquesta qualitat poètica i expressiva de la seva obra és aconseguida especialment a través de la seva tècnica del décollage, entre d’altres. A partir de la superposició de capes de diferents elaboracions i la seva alteració per mitjà de l’acció d’arrencar fragments, Garikoitz assoleix efectes únics que, encara que coquetegen amb el caos, no són fruit exclusiu de l’atzar. Cuevas selecciona acuradament sobre quines parts del llenç aplica les preparacions ─on hi barreja calç, polímers, pigments o fibres, per buscar uns efectes molt específics─ i quin serà el mètode per extreure aquests acabats, arribant, fins i tot, a incendiar el llenç. Aquest procés crea unes peces d’una enorme potència textural.

L’inconfusible personalitat artística de Garikoitz Cuevas l’ha portat a exposar a Madrid, París, Milà i Ciutat de Mèxic, i a ser reconegut a nombrosos concursos a nivell nacional, fent que la seva obra estigui present a algunes de les principals col·leccions del país. Exposa a la Sala Parés des de 2004.