LES FORMES DE LA LLUM

Aquarel·les pels vitralls de la Sagrada Família

El 1999 Joan Vila Grau va rebre l’encàrrec de projectar unes vidrieres per al temple de la Sagrada Família. El cas és que, ell mateix pintor, a banda de ser un dels més notables estudiosos de la història del vitrall, tenia una llarga experiència en la pràctica d’aquest procediment com a creador. Després de 18anys, consagrat a aquesta tasca, Vila Grau ha conclòs els vitralls del creuer i l’absis i la nau.

En diferents entrevistes, el mateix artista ha explicat com ha encarat aquest treball. Entre altres, hi ha un aspecte molt important que voldríem subratllar. La seva intenció era crear una atmosfera d’espiritualitat. Vila Grau explica que aquest estat es dóna en llocs molt singulars i en certes circumstàncies. “Recordo la impressió que vaig tenir en entrar en la Mesquita de Còrdova, perceps que allò és un espai fora del normal, un espai no històric, místic, impressionant”. Aquesta dimensió espiritual s’associa, doncs, a un espai fora de tota contingència, al marge del temps, en una altra dimensió, com suspès i ingràvid en l’infinit… Més encara, no és alguna cosa racional que es pugui explicar, sinó d’un estat emotiu que se sent interiorment. No cal que dir que l’arquitectura de Gaudi per si mateixa té aquesta qualitat espiritual, però el vitrall hi contribueix d’una manera decisiva. Quan durant la Segona Guerra Mundial varen desmuntar les vidrieres de la catedral de Chartres per motius de conservació, la percepció de l’església es va modificar completament. Es va prendre consciència que els vidres acolorits donaven forma i vida a l’espai. Vila Grau es vincula a una tradició medieval, la mística del vidre, en què la llum filtrada produeix una atmosfera carregada d’espiritualitat i simbolisme.

Les vidrieres de Vila Grau, però, són abstractes. Ell mateix manifesta que deixa de banda els programes iconogràfics tradicionals per adoptar un programa cromàtic, una simfonia de color. Val a dir que hi ha una tradició -Robert Rosenblum parla del romanticisme nòrdic- que, a diferència del món catòlic, optà per expressar continguts transcendents mitjançant imatges immaterials. La dissolució de la forma, segons Rosenblum, possibilita vehicular continguts profunds: el sublim, el visionari, el misteri de la vida, el sobrenatural… L’absència de la representació no és una absència de continguts; al contrari, l’abstracció és un llenguatge que evoca una experiència transcendent i indueix a un recolliment, una mena de diàleg íntim amb el fet sobrenatural. Kandinsky o Mondrian són llenguatges abstractes que depuren la cosa material per fer florir el món espiritual.

No estarà per a més recordar a Rothko, el pintor dels plans de color, amb les pintures del qual varen construir una capella interconfessional a Houston el 1971. En aquest cas, els quadres substituïen les imatges religioses convencionals. Així es dedueix de les mateixes paraules de Rothko, el qual reclamava una dimensió espiritual en la seva obra:

“No m’interessen les relacions de color o de forma o de qualsevol altra cosa (…). M’interessa solament expressar les emocions humanes fonamentals -tragèdia, èxtasis, melangia, i altres- i, el fet que moltes persones s’emocionin o plorin davant dels meus quadres, prova que puc comunicar amb aquestes emocions humanes bàsiques. Les persones que ploren davant de les meves pintures estan tenint la mateixa experiència religiosa que jo vaig tenir quan les vaig pintar (…)”

L’abstracció -i, en concret, el color- té una dimensió metafísica, és un llenguatge de l’esperit. Però també la llum, que és immaterial, i posseeix una qualitat mística. Igualment el vidre, una matèria molt particular, que té densitat i pes, però és translúcid… Aquest és l’univers de Vila Grau.

L’exposició que presentem té una especial singularitat: es tracta dels treballs preparatoris, les reflexions, els assajos, les proves dels vitralls de la Sagrada Família. En definitiva, són els dissenys o les “primeres llums” que posteriorment es traduiran en vidre i plom i es col·locaran al temple. És, per tant, una mena de privilegi poder contemplar-los: significa entrar en la intimitat de la creació, conèixer el costat de les coses que sol restar ocult, el com s’ha fet i el perquè d’aquella meravella de colors que inunda el temple.

Imaginem a Gaudí solitari en la cripta fosca, com al fons d’una cova, com un alquimista de la pedra tractant de sublimar la matèria en esperit. Així també Vila Grau. En el seu cas és la llum, la llum com una mena d’alè que dóna una ànima a la matèria. Ens interessa remarcar, en aquest sentit, quin és el punt de partença d’aquests vitralls, els primers esbossos: es tracta dels estudis de color, treballats amb l’aquarel·la. L’aquarel·la -aquestes fines capes de pintura diluïda en aigua que deixen entreveure el blanc del paper- és l’equivalent de la llum, del vitrall. Els esbossos són com l’estel de matí que anuncia el naixement d’un nou dia, el mateix acte de la creació.

Els estudis preparatoris fan pensar també en la vinculació tradicional entre els oficis dels joiers, orfebres i vidriers. Els vitralls són com pedres precioses, minerals que contenen la llum. La llum com a l’esperit que anima la matèria inerta.

Jaume Vidal Oliveras