EL PAISATGE DEL SENTIMENT
Michael Kenna
Més informació sobre
Durant la cinquantena d’anys que Michael Kenna s’ha dedicat a la fotografia, mai no s’ha preocupat per les modes, lliurat incansablement a la realització d’imatges de paisatges, la major part plàcids, proposats mitjançant tiratges de sals d’argent (d’uns 20 x 20 cm) que sempre positiva el mateix fotògraf.
Kenna no navega a contracorrent, sinó seguint la seva pròpia lògica, el seu instint, sense preocupar-se ni de les tendències ni dels dictats del mercat de l’art.
Aquest fet no li ha impedit —més aviat el contrari— de ser internacionalment reconegut, apreciat, exposat, publicat i col·leccionat. Encara que ell mateix es presenti com una “aberració”, la seva no és, ni de bon tros, una obra incompresa ni menystinguda.
Kenna ha recorregut el món, al llarg dels anys i en totes direccions —aturant-se només, breument, per tornar a la seva cambra fosca—, més que per descobrir-lo, per fotografiar-lo, per incorporar-ne un lloc o un altre al seu univers particular.
No cerca descriure’l com poden o han pogut fer els fotògrafs documentalistes, sinó copsar i transcriure en imatges allò que sent al davant del lloc on ha triat plantar la seva càmera.
No ens mostra allò que ha vist o que nosaltres podríem veure in situ. Quan prioritza moments d’entrada poc propicis a la fotografia —l’alba, el crepuscle, la nit imminent— i recorre a llarges exposicions —des d’alguns segons a diverses hores— Michael Kenna s’assegura que la pel·lícula enregistri tota mena de fenòmens imperceptibles a simple vista. Així, els núvols s’estiren fins a l’infinit, la trajectoria dels estels s’escriu al cel, la superfície de l’aigua adquireix una opacitat lletosa…
Les seves imatges són, per tant, més que paisatges, impressions: un sentiment del paisatge. Mentre, al mateix temps, ens convida a compartir el paisatge dels seus sentiments.
En aquest sentit, la seva visió és dedicidament la d’un romàntic.
Aquesta voluntat de transcendir la realitat, Kenna la reprèn quan treballa al laboratori: ara cerca de magnificar el seu sentiment destacant el més mínim detall; adés, per contra, augmentant els efectes de la boira perquè hi aparegui només l’essencial o, encara més, tendint al minimalisme d’una depuració radical que manté només els valors més extrems, el blanc pur i el negre profund.
La natura fotografiada per Kenna és rarament verge. Més aviat domesticada, sempre posseïda per l’home. Encara que exclòs físicament de la imatge, l’ésser humà és omnipresent al corpus del fotògraf: des del disseny sinuós de les tanques dins de la neu d’Hokkaido fins als jardins “a la francesa”; des dels temples indis fins a les piràmides maies; sense oblidar-nos, per descomptat, dels palaus, els canals i els ponts de Venècia: els signes del seu pas i de la seva existència són innombrables. No hi ha dubte que l’home habita el món que ens hi és mostrat.
I és justament l’absència de qualsevol figura humana el que li permet, a l’espectador, d’apropiar-se del paisatge que contempla, de posseir-lo plenament. Aquesta projecció és facilitada, encara, pel format reduït dels tiratges: res no s’imposa a aquell qui mira quan tot el convoca a una relació més íntima.
Les fotografies de Michael Kenna no poden apreciar-se ni de passada ni a correcuita. Cal per descobrir-les un esforç, una disponibilitat. És només en aquestes condicions que es revelen, que la seva màgia pot operar. Que la trobada no pot ser més gratificant.
Alain D’Hooghe
PREMSA





