ARXIPÈLAG HUMÀ

Bellesa, poesia i pensament crític són els tres eixos que vertebren l’esquelet del treball d’Eva Miquel.

El dibuix de referents fotogràfics i una polièdrica transformació en diferents llenguatges i formes expositives, són els camins que ens condueixen com espectadors, cap a paisatges inquietants i  onírics on ens veiem irremeiablement immersos.

Un munt de persones a l’horitzó que no sabem que estan fent, bé fugint en un èxode —contemplant el no res o la pròpia bellesa—, bé surant sobre un fons indefinit o mars inhòspits i foscos on hi deambulen ànimes a la deriva. Aquestes escenes ens parlen de la nostra contemporaneïtat.

Més enllà del dibuix i dels paisatges en blanc i negre, aquestes representacions quasi fotogràfiques provoquen un pessic a la consciència d’allò que no en volem parlar, bé perquè ens causa dolor, por o inquietud com a éssers humans.

Un missatge humanista ens qüestiona i convida a reflexionar sobre la nostra pròpia essència.