Arena

QUÍ ALGUNA COSA VA PASSAR DE LLARG, NO EL MISTERI…

…que és inherent a l’art; ni la poesia, ni l’emoció, ni el somni, ni aquesta vocació de pintura adormida, que desperta quan l’espectador posa els seus ulls sobre la seva pell. Ni l’or de la sorra. Parlo de Greta Chicheri, de la seva obra, de les seves muntanyes d’ombra coronades de lapislàtzuli, dels seus cavalls ungits de lluna i sal, dels seus cossos al sol; de la seva serenitat, de la seva quietud, que respira empatia amb la naturalesa; de l’ambient silent, oferent, Chicheri.

Intento aflorar aquesta música d’harmònica que harmonitzen els seus ocres, en el pop que genera, com el silenci del desert -una altra vegada la sorra!-, natural, sobri, senzill, bell, exergònic. Fa més de dos lustres que em beneficio del seu art, amb aquesta capacitat de fer de les cromías meguez; lluny d’estridències, ocurrències, exabruptes; fluida, lenta, nua, música de jazz, pintada per a ser escoltada amb els ulls.

En la seva clamorosa solitud es sent el sol, la llunyania cantant en els racons, la llum que sempre arriba puntual, quan es necessita, complint com l’aire el seu indispensable destí. Cases blanques i palmeres negres, cossos de canyella, amazones que cavalquen la brisa, indrets tranquils per a pensar, per a ser: síntesi de l’espai i del temps!

Gallega de naixement, madrilenya de formació, majorera per voluntat, el seu nom és pintura; unida a la mar, a les illes, a les platges, lluny del soroll, ancorada on se sent la vida créixer i la set, que és filla de la pluja que no succeeix. Des d’una altra illa, clausurada, José Lezama Lima es va obrir al món per a confessar-nos que “la poesia és un caragol nocturn en un rectangle d’aigua”.

La Greta Chicheri és aquest caragol de coral nocturn, que de dia es bressola en la plenitud del món i entre tenebres explora les geometries del sentiment i els racons de l’emoció fins a aconseguir que l’art sigui còmplice del somriure de les aigües. No necessita més que la seva disposició natural per a expressar la claredat, la innocència, la decència i el vol de l’esperit, el qual no és un ocell, però té ales.

Es pinta com s’és -no com sembla-, o es fan succedanis amb l’ajuda de l’ofici. La informació pot ser global, el sentir és absolutament íntim, subjectiu, personal. Ana Haterly, l’exquisida poeta portuguesa, repetia: “O misterio supremo é a claridade” Misteri de la llum que exerceix la jerarquia de les sensacions i és filla de les ombres.

Quan no tenia més que futur, perquè acabava d’arribar, calia tirar mà de les dades referencials. Va tenir la seva primera mostra en solitari l’any 2006 donant ja mostres d’entitat, d’autoritat, de destresa. Ara la seva referència és aquesta forma de poetitzar les formes, aquesta manera de registrar les seves sensacions amb colors, les seves emocions com a icones. Greta Chicheri és una saurina de l’ordre, que busca no l’impertorbable, sinó la melodia de vellut que ens assossega.

Exposar a la Sala Parés, galeria més antiga d’Espanya, fundada l’any 1877, és com entrar a un temple grec de l’Hèl·lada: veiem columnes, restes, estructura, vestigis, però sentim l’aura de la història, de tota una vida viscuda al llarg dels segles en un recinte laic on es congreguen la bellesa i el sentit, les creences metafísiques de tants orbes. Encara que no és la primera vegada, l’obra de Greta en aquesta basílica del noucentisme és una alenada de primavera que regenera la tradició mediterrània i segueix aromant l’art de la pintura.

La Sala Parés ha estat testimoni de la història de l’art en un llarg lapse de temps, -davant l’atenta mirada d’un excel·lent Joan Antón Maragall- que ha escrutat i ordenat amb rigor el mestre Francesc Miralles. I aquesta obra significant, fresca, que exalta la imaginació i acendra el misteri ens fascina fins a produir-nos aquesta sensació de llunyania on la llum procrea i tots ens il·luminem aclarint-nos.

Per a aquesta dècima individual, Chicheri exposa acrílics ordenadament sobre llenç, que fan d’una forma íntima de vida un arquetip de sentir universal. El Pop no és abstracte, però no importa aquí tant el referencial com el mode d’escandir un paisatge, acariciar una epidermis o sentir la solitud constructiva. Un laberint de senzillesa que ens condueix cap a un horitzó màgic, descontaminat, feraç, dolç, lleu.

Sincretisme nu que es torna estil, manera sintètica d’expressió. I limpidesa en els volums, en els detalls, en les mestresses, com a evident compromís d’essencialitat. L’art no és decoració, sinó incentiu; si no colpeja el cervell, com el vent a l’arbreda, o no és murmuri que canta les sensacions més íntimes de l’home, no és res.

Qualsevol experiment en l’art és benvingut, perquè activa el pensament i acreix el coneixement. Tot creador està en l’obligació de fundar un idiolecte amb la matèria de la seva entitat. Però, clar, no hi ha art sense la col·laboració de l’espectador, sense la mirada d’un altre. És a dir, sense provocar sensacions estimables, només hi ha erm, espectacle gratuït, joc en va, engany. Greta Chicheri, abans que experimentar, expressa, comunica, ordena un cúmul de sensacions, que concreten un cosmos, una visió amb més facetes que un brillant.

Un llenguatge seu el seu, però amb essències d’altres visions. A vegades, sense ser molt clar, sento un perfum lempickesco, un mode que em retrotreu a l’Art déco, com en “La siesta”, l’últim llenç pintat per a aquesta convocatòria, però, un dels primers a presentar el que aquesta cronista exhibeix, la qual cosa la converteix en un ésser acolorit de llunyanies, en un cant que alia la naturalesa i l’art, la vida i una manera d’enriquir-la i enriquir-nos.

Tomás Paredes
President d’Honor, AICA Spain