Menú

Leticia Feduchi

Los nidos vacíos
02.03.19 — 02.04.19
Maleta abierta, Oli i carbó sobre taula, 122 × 156 cm
Nido I, Oli i carbó sobre taula, 18,5 × 28 cm
Cerezas y plástico IV, Oli i carbó sobre taula, 35 × 35 cm
Peras de San Juan, Oli i carbó sobre taula, 13 × 122,5 cm
Sandía y periódico I, Oli i carbó sobre taula, 70 × 80 cm
Girasoles, Oli i carbó sobre taula, 80 × 80 cm
Mazorcas, Oli sobre taula, 40 × 70 cm
Manzanas verdes, Oli i carbó sobre taula, 35 × 50 cm
Maleta y botas, Oli i carbó sobre taula, 110 × 110 cm
Retrato II, Oli sobre taula, 32 × 25 cm
Mujer con florero, Oli i carbó sobre taula, 122 × 76 cm
La escalera, Oli i carbó sobre taula, 155 × 123 cm

Leticia Feduchi

Los nidos vacíos

Els nius buits

Cossos que miren al buit esperant alguna cosa, potser que algú, que alguna vegada va estar allí i que ja no està, torni a la fi d’un llarg viatge. Però no passa res, res succeeix, i a poc a poc, el temps segueix el seu curs. Els quadres de Leticia Feduchi mostren aquest aspecte fonamental de la condició humana, una condició ambigua, mai del tot situada en el seu món, una condició sempre en esdevenir. Vivim sempre en comiat. Arribem massa tard i ens anem massa aviat. No podem eludir les absències, les pèrdues.

Recordo la primera vegada que vaig contemplar l’obra de Leticia. Em van cridar poderosament l’atenció dos colors purs que dominaven l’escena, els dos colors bàsics de la seva pintura: el groc i el blau. Però no són colors que romanen constants, sinó que flueixen, que es transformen, perquè la pintura de Leticia viu en les transformacions. El groc es converteix en taronja i acaba sent violeta, fonent-se en blava. De sobte, a vegades, irromp el vermell, a la manera d’un esdeveniment imprevist que deixa mut a l’espectador. Una certa inquietud que expressa el pas, el fluir del temps. Els papers arrugats de periòdics emboliquen una fresca síndria, la vida en tota la seva esplendor que, al mateix temps, està dolorosament travessada pels dies i les seves nits en constant esdevenir. És cert que, com deia el poeta, el nostre és passar, per això les pèrdues són ineludibles, per això els cossos de dona que pinta Leticia no poden deixar d’expressar la nostàlgia. Però no és una nostàlgia tràgica o derrotada, perquè l’esperança continua viva en aquests cossos. Les seves mirades mostren el buit i l’enyorança, és veritat; no obstant això, la vida continua pujant per una escala, segueix a la cerca d’un paradís que mai s’aconsegueix, perquè no hi ha plenitud en l’existència humana. Unes maletes estan obertes, potser són d’algú que acaba d’arribar de viatge, o potser d’aquell que es va anar de sobte i sense avisar, precipitadament, i que és probable que mai torni.

I el temps transcorre, i aquestes fulles que han caigut i que insinuen la imminent arribada d’un temps de tardor, potser d’hivern?,  acompanyen a uns nius que ja estan buits. La condició humana és vulnerable. Els cossos, ferits per successos imprevisibles que van arribar sense avisar, que van arribar de sobte, gairebé sense voler, no aconseguiran una vida plena. No vam estar  llavors preparats per a l’assossec, ni ho estarem ara. La condició espectral és insuperable. Els nius continuaran estant buits.

Joan-Carles Mèlich

___________________________________________________________________________________________________________

Sobre l’artista

LETICIA Feduchi, Madrid, 1961

Rosa Queralt fa referència a un article recent a l’admiració de Leticia Feducci per la poesia de Wislawa Szymborska i a la compenetració entre les dues autores pel que fa als valors de la seva creació … “des d’un llenguatge intel·ligible, precís i sense èmfasi al to, el ritme i la sensibilitat amb la qual aborden fragments de realitat ordinàries, sense oblidar un qüestionament permanent sota el principi del dubte. ”

La pintura de Feduchi es centra en petits objectes quotidians, com fruits del camp o teles, aïllant-los en una atmosfera de llum intensa -de vegades natural- i depurant-los per posar en evidència els valors purament pictòrics que emanen de la seva forma i del seu color. El rigor i la meticulositat de la seva tècnica li permeten explorar les tonalitats, les textures i, en definitiva, la llum que desprenen aquests objectes.

El seu treball parteix del dubte i del qüestionament constant, de la reflexió i de la recerca de respostes, un procés estretament relacionat amb el món de la literatura i especialment de la poesia. En l’obra de Feduchi conviuen perfectament el realisme i contemporaneïtat.

Besnéta de pintor Blas Benlliure, Leticia Feduchi reconeix Francesc Artigau i Antonio López com els seus grans mestres. Fonamenta el seu treball en la pintura clàssica i sent una gran fascinació per Velázquez o Caravaggio. Les seves obres giren al voltant d’un tema tan clàssic com la caducitat de les coses i la fugacitat del temps. No obstant això, el tracta des d’una perspectiva contemporània i és plenament conscient que no hi ha una incompatibilitat entre la seva admiració pels grans clàssics i la modernitat .

Estudia pintura a l’Escola Eina de Barcelona. Realitza el curs de pintura del Institut per l’Art i il Restauro de Florència. El 1983 estudia un curs de pintura amb Antonio López al Cercle de Belles Arts de Madrid. Fa un curs de dibuix a l’Acadèmia de Amadeo Roca de Madrid. Se li concedeix una beca de pintura de la Fundació Privada Güell l’any 1984.

Més info×