Menú

Garikoitz Cuevas

Cielo Mutante
07.02.19 — 26.03.19
Migración nocturna , Mixta sobre tela, 130 × 150 cm
Estudi de Garikoitz Cuevas a Sanlúcar de Barrameda, Cadis
Estudi de Garikoitz Cuevas a Sanlúcar de Barrameda, Cadis
Cielo para pobres, Mixta sobre tela, 115 × 161 cm
Ausencia de la casa, Mixta sobre tela, 170 × 120 cm
Dioses menores, MIxta sobre tela, 100 × 120 cm
Haciendo cumbre, Mixta sobre tela, 70 × 65 cm

Garikoitz Cuevas

Cielo Mutante

Pablo Gutiérrez

 

Va ocórrer fa tan sols uns dies. Havia bufat el vent del nord durant tota la setmana i tornàvem conduint per la carretera de Lebrija, els nens adormits en els seients del darrere. La ràdio estava apagada, la meva dona i jo parlàvem de qualsevol cosa vagament innecessària. Havia estat un dia molt llarg i miràvem amb enveja els nens pel retrovisor, la placidesa amb la que es rendeixen i s’abandonen. La llum marxava. El camí es dirigia cap a ponent i el Sol tot just s’havia post sobre l’horitzó, i llavors baixarem un tàlveg i descobrírem el cel.

Un cel ampli i pesat, un cel que caigué sobre nosaltres amb el pes atmosfèric, un cel geològic format per diferents estrats: l’últim rastre grogent sobre la línia de la terra, els rogents, daurats, bronzes i celestes al crepuscle, i al costat oposat, a l’esquerra de la carretera, l’oscuritat de la nit que s’aproxima des de les muntanyes de la serra. Pot ser no era el cel sinó diferents cels, cels orbitants sobre el mateix planeta, i és possible que hi hagi diferents sols i llunes, cada un amb una identitat i un significat diferent, com en una fantasia cinematogràfica.

D’alguna manera, i malgrat la carretera, dels camps cultivats i dels centelleigs dels cotxes que venien en sentit contrari, tot resultava iniciàtic i primitiu. Fa mil anys la caiguda del sol desprendria els mateixos colors després de l’escombrat del vent del nord, i igualment ocorreria fa dos mil anys, i fa cinc mil, i vint mil i cent mil més. No érem més que un accident insignificant, una mota de pols rodolant sobre aquell escenari cretàcic, i vaig recordar l’aiguamoll que ara travessàvem era un enorme llac fa poc temps, el Lacus Ligustinos del que parlava Avieno a la seva Ora marítima, l’estatuari del regne de Tartessos que portava les aigües del mar fins a Xerès i fins la cornisa de Sevilla; i vaig imaginar que canviàvem per el fons d’aquell llac immens obert al mar, on a les seves vores va viure la civilització més enigmàtica del sud d’Europa, i era com si realitzéssim un viatge subaquàtic sobre el llit de l’estuari mentre arribava la profunda nit, i tot semblava màgic i irreal. La meva dona i jo guardàvem silenci. Estàvem esglaiats, com estarien els pescadors ancestrals quan amarraren les seves balses a la caiguda de la tarda. Sobrevé la nit, i les pors innombrables, el dia s’acomiada amb els colors incendiaris de l’horitzó, com un missatge de déus llunyans, com una gran gola on el seu badall pot empassar-se el món. Els pescadors es refugien a les seves cabanes i tremolen de fet i de por, i resen per que la nit passi aviat i torni a començar el dia.

Uns dies més tard vàrem anar a l’estudi del Garikoitz Cuevas. Ens va mostrar les últimes sèries en les que estava treballant, ens explicà el rudiment d’aquella tècnica artesanal i complexa (décollage), amb la que composa els seus llenços. Ens va parlar dels materials senzills amb els que fabrica les textures, les rugositats i els diferents gradients de la pintura… Però nosaltres tan sols vèiem el cel, el mateix cel inflamat que ens caigué sobre els ulls quan creuàvem els aiguamolls del Baix Guadalquivir, els obscurs, els clars, els colors sense nom que s’alineaven a l’horitzó del mateix mode que les capes sobre les pintures del Garikoitz.

I en aquell estudi on es percebien tantes hores de treball sota la llum blanca dels reflectors, en aquell estudi on hi havia més eines d’obra i construcció que olis d’un vell artista, allà mateix vàrem tornar a sentir que ens embolcallava l’estuari primitiu i el cel absolut.

Pot ser la funció de l’art és precisament aquesta: la capacitat de commoure a partir del propi record. L’evocació. Que aquell que contempla el llenç deixi de veure’l i vegi el que en un altre moment va veure; que el llenç sigui un mirall retrospectiu, un mirall canviant i transformador del que s’esdevé dintre d’aquell que el contempla. Els quadres del Garikoitz Cuevas són mutables, canvien a cada instant i a cada ull. Tan bigarrats, tan plens de matèria que semblen que l’espectador pot treure trossos i modelar-los i construir amb ells la seva pròpia figura.

Hi ha un poema de José Agustín Goytisolo on es parla del mateix. Goytisolo vol definir l’ofici del poeta, i assegura que tot comença en: Contemplar las palabras / sobre el papel escritas, / medirlas, sopesar / su cuerpo en el conjunto / del poema. És a dir, el treball del poeta arrenca amb la manipulació de la matèria, l’estudi, la descomposició… Però després el poeta haurà de: Separarse a mirar / cómo la luz emerge / de la sutil textura. Perquè tot s’origina: Sobre la experiencia vivida, / sobre la historia, los deseos, / las pasiones del hombre. El poema acaba dient que el poble ofereix la matèria del cant, i que el poeta ha de retornar: Las palabras reunidas a su auténtico dueño.

Goytisolo parla de l’origen de la poesia, i crec que les obres de Garikoitz Cuevas són concebudes des del mateix punt de partida, també són un ofici poètic. Però en el cas de Cuevas no crec que sigui el poble el que li ofereix la matèria, malgrat que de vegades busqui peces abandonades a les escombraries o en vells magatzems sobre les que intervenir com a un ready made dulcificat; no, Cuevas no retorna les paraules al seu amo, sinó que li retorna el cel al cel, a l’aiguamoll li retorna l’aiguamoll, i al bosc humit de la serra li retorna la sema pròpia humitat.

I no obstant, a les seves obres no hi ha cel, ni aiguamolls, ni bosc; als seus cuadres hi ha una reflexió profunda sobre la construcció i la destrucció del color i la substància, i llavors és quan Garikoitz Cuevas, al seu estudi de llums blanques i treball immens, acaba de recrear el cel sense que el cel existís.

Al seu Diario de un poeta recién casado, la crònica poètica que Juan Ramón Jiménez escriu del seu viatja a Estats Units per casar-se amb Zenobia Camprubí, hi ha un poema en el que l’autor, impressionat per la visió del mar, parla al cel dient: Te tenía olvidado / cielo, y no eras / más que un vago existir de luz. La presencia de l’oceà és tan captivadora que Juan Ramón sent que els seus ulls tot just poden concebre l’enigma absolut del mar, i necessita tornar al cel per sentir la familiaritat d’un elements conegut. Al final de poema, l’autor li diu que: Hoy te he mirado lentamente, / y te has ido levantando hasta tu nombre.

Un vers on ressona la inquietud de donar nom exacte a cada cosa. A les pintures de Cuevas es percep una actitud semblant i muda: aixecar la idea i la identitat de la matèria, recuperar la realitat del que els ulls obliden a partir de la descomposició i recomposició. Com si per entendre el veritable cel , el cel pesat i horitzontal de l’aiguamoll al crepuscle, no ens servis el propi cel del matí següent, sinó que haguéssim de veure’l recreat, un altre cop crepuscular, al llenç mutant del Garikoitz.

Més info×