Miquel Vilà

Barcelona, 1940

Tal com apunta Jordi Gabarró, «Miquel Vilà simbolitza perfectament aquesta lluita dels grans pintors actuals contra la mort de la pintura». Es considera un defensor d’aquest llenguatge artístic. La seva obra, al igual que la seva personalitat, és expressiva i directa. Crítica, intensa i dramàtica. Fa servir composicions i perspectives subjectives —aparentment caòtiques però alhora molt estudiades— les quals resulten fins i tot torbadores: la fisicialitat dels seus paisatges acostuma a cristal·litzar en un món de certa irrealitat, de la mateixa manera que els objectes que habiten els seus bodegons estan gairebé sempre fora de lloc i és per aquesta raó que ens atreuen de forma inesperada. La subversió d’allò real es converteix en un dels elements que defineixen allò que Fontbona va definir com atmosfera Vilà. Bodegons mínims i paisatges sense anècdota: pura plàstica. La seva llum és dramàtica, com un capvespre de tardor. Una llum interior, untuosa, que sembla relliscar per la pell dels objectes o dels propis paisatges.

Ha escollit als seus predecessors i no ha deixat de dialogar mai amb ells, sobretot pertanyents al Novecento italià, però també alguns dels seus companys de generació. La seva dilatada trajectòria ha fet que la seva obra s’hagi exposat a galeries d’arreu del país, a més d’Itàlia, Suïssa i els Estats Units. Francesc Fontbona va escriure al 2004 un catàleg raonat sobre la seva obra des de 1959 fins a 2003, i exposa a la Sala Parés des de 1990.