Menú

Leticia Feduchi

Madrid, 1961
Manzanas verdes, oli sobre taula, 35 × 50 cm

Sobre l'artista

“Els nius buits”

Cossos que miren al buit esperant alguna cosa, potser que algú, que alguna vegada va estar allí i que ja no està, torni a la fi d’un llarg viatge. Però no passa res, res succeeix, i a poc a poc, el temps segueix el seu curs. Els quadres de Leticia Feduchi mostren aquest aspecte fonamental de la condició humana, una condició ambigua, mai del tot situada en el seu món, una condició sempre en esdevenir. Vivim sempre en comiat. Arribem massa tard i ens anem massa aviat. No podem eludir les absències, les pèrdues.

Recordo la primera vegada que vaig contemplar l’obra de Leticia. Em van cridar poderosament l’atenció dos colors purs que dominaven l’escena, els dos colors bàsics de la seva pintura: el groc i el blau. Però no són colors que romanen constants, sinó que flueixen, que es transformen, perquè la pintura de Leticia viu en les transformacions. El groc es converteix en taronja i acaba sent violeta, fonent-se en blava. De sobte, a vegades, irromp el vermell, a la manera d’un esdeveniment imprevist que deixa mut a l’espectador. Una certa inquietud que expressa el pas, el fluir del temps. Els papers arrugats de periòdics emboliquen una fresca síndria, la vida en tota la seva esplendor que, al mateix temps, està dolorosament travessada pels dies i les seves nits en constant esdevenir. És cert que, com deia el poeta, el nostre és passar, per això les pèrdues són ineludibles, per això els cossos de dona que pinta Leticia no poden deixar d’expressar la nostàlgia. Però no és una nostàlgia tràgica o derrotada, perquè l’esperança continua viva en aquests cossos. Les seves mirades mostren el buit i l’enyorança, és veritat; no obstant això, la vida continua pujant per una escala, segueix a la cerca d’un paradís que mai s’aconsegueix, perquè no hi ha plenitud en l’existència humana. Unes maletes estan obertes, potser són d’algú que acaba d’arribar de viatge, o potser d’aquell que es va anar de sobte i sense avisar, precipitadament, i que és probable que mai torni.

I el temps transcorre, i aquestes fulles que han caigut i que insinuen la imminent arribada d’un temps de tardor, potser d’hivern?,  acompanyen a uns nius que ja estan buits. La condició humana és vulnerable. Els cossos, ferits per successos imprevisibles que van arribar sense avisar, que van arribar de sobte, gairebé sense voler, no aconseguiran una vida plena. No vam estar  llavors preparats per a l’assossec, ni ho estarem ara. La condició espectral és insuperable. Els nius continuaran estant buits.

Joan-Carles Mèlich

 

Sandía y periódico I, oli i carbó sobre taula, 70 × 80 cm
Frutas, oli sobre taula, 54 × 122 cm
Un estudi II, oli i carbó sobre taula, 43 × 44 cm
Raïm negre, oli sobre taula, 21 × 22 cm
Granadas, membrillos, oli sobre taula, 60 × 62 cm
Bodegó, pomes, oli sobre taula, 61 × 61 cm
Bodegó meló, oli sobre taula, 60 × 60 cm
Azul, oli sobre taula, 72 × 52 cm
Adrián Espinós Lourdes Fisa
Llista d'artistes