Menú

Actualitat

Nens retratats: Maria Teresa Baladia per Ramon Casas

Article de Sergio Fuentes Milà, Dr. en Història de l'Art

8.11.16 — 18:21
Ramon Casas i Carbó, de Maria Teresa Baladia i Mestre, 1906, oli sobre tela, 120 × 80 cm

L’amistat de Ramon Casas amb els Baladia és essencial per a comprendre aquesta obra de 1906. L’artista fou cridat, en diverses ocasions, per Jaume Baladia i la seva tieta Ramona Soler, per a que realitzés retrats dels membres de la família, principalment els fills del matrimoni entre Jaume Baladia i Soler (1868-1954) i Teresa Mestre i Climent (1869-1949), qui anys més tard seria inspiració per a la figura de “La Ben Plantada” d’Eugeni d’Ors. Així, Casas captà primer la timidesa i innocència de Jaume Baladia i Mestre en una tela de 1902 i, més tard, en 1906, va fer el mateix amb la seva germana: Maria Teresa Baladia i Mestre.[1] Aquest segon retrat és el que centra la present ressenya. A més, la “tieta Ramona” fou la protagonista d’un quadre de quasi dos metres pintat en 1907. El mateix any, es diu que en secret, l’artista retratà a Teresa Mestre, obra conservada al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Mesos després, el pintor acabà un altre oli amb la mateixa model que seria exposada a l’Exposition Universelle de Bruxelles de 1910. També s’han conservat diversos retrats al carbó amb Teresa Mestre de Baladia com a protagonista, a més d’altres que són el resultat dels esbossos previs a algunes de les obres referenciades. Amb l’episodi en qüestió i aquest tipus de retrats, es demostra com encara en aquesta època, Casas continuava essent el principal retratista de moda per a la burgesia catalana.

A l’obra en que es representa a la tieta i matriarca de la família Baladia, Ramona Soler d’Ausió [1907. Oli sobre tela, 195 x 110 cm. Col.Priv.], l’artista mostra un important exercici de idealització respecte a la model. En aquesta tela, Ramona transmet un gest amable, a més de presentar-se més bella que en la realitat. Sense dubte, Casas sabia correspondre la seva clientela. El pintor utilitza la fórmula de retrat de cós sencer, silueta del qual es retalla sobre un fons informe i cromàtic amb pinzellades soltes i poc homogènies que fan que es divideixi en dues zones. A la més fosca es retalla el rostre de la retratada, dirigint així la mirada de l’espectador a aquest focus d’atenció de la composició. La fórmula segueix composicions velazqueñas, en les que la figura està captada des d’un punt de vista baix.[2]

 

Teresa Mestre de Baladia amb els seus tres fills. La nena dempeus i amb el ram de flors és Maria Teresa, protagonista del quadre que presentem a través de Sala Parés [Col.Priv.].

Anys abans, Ramon Casas ja havia retratat a dos dels tres fills del matrimoni Baladia-Mestre. El primer d’ells fou Jaume Baladia i Mestre en 1902. Aquesta obra [1902. Oli sobre tela, 120,5 x 80 cm. Col.Priv.] fou la primera de la sèrie de retrats que l’artista català dedicà als membres de la família. En ella, apareix el jove lleugerament assegut a l’extrem d’una butaca. Com s’aprecia també en el retrat que centra aquesta ressenya, Casas opta per simplificar amb mestria qualsevol complement que apareix en la composició per a, d’aquesta manera, concentrar la mirada de l’espectador en el punt central de l’obra: el rostre del model. Així, la timidesa de Jaume Baladia fill és captada perfectament pel pinzell de Casas. D’altra banda, la butaca apareix com una excusa per a crear profunditat en la composició i com a suport de la figura, retallada en un fons indeterminat i cromàtic.

Aquesta obra, juntament al Retrat de Maria Teresa Baladia i Mestre, són dos exemples de la destresa de Casas, qui sempre aconseguí captar la calidesa en els retrats de nens. Són obres que ens indiquen com el pintor català aconseguí estandarditzar aquesta tipologia de retrats, amb solucions que reciclaria independentment del model a representar. En tots els casos, el fons sempre és utilitzat per l’artista com un espai que serveix per a posar en valor i ressaltar les qualitats de la figura i la vestimenta. En obres anteriors com Magdalena García Carbó (c.1890), la Nena Sardá (c.1893) o Eliseta (c.1894-1895), ja venia experimentant amb aquestes solucions de fons indeterminats i cromàtics, que tan sols suggereixen elements figuratius com poden ser cortinatges, passadissos, mobiliari simplificat que és devorat per les masses cromàtiques, etc. La tipologia dels retrats infantils al corpus productiu de Ramon Casas és, sense dubte, rellevant. La facilitat per aconseguir captar la innocència i el to amable de la infància a través de nens concrets va atraure a gran part de la burgesia catalana, els membres de la qual encarregaren al pintor retrats de fills i altres familiars. Així ho indica l’experta en l’obra de Casas, Isabel Coll Mirabent, qui a més afegeix que “Casas – com també li passà a Goya, Manet o Renoir – es sentí atret pels retrats infantils, sabent extreure dels models la dolçor de la seva innocència”.[3]

 

Ramon Casas i Carbó, Retrat de la Nena Sardá, c.1893, oli sobre tela, 92 × 48,5 cm

A l’obra de 1906, la figura de Maria Teresa centra la composició amb una posició poc espontània.[4] El rostre de tres quarts, inclinat i amable mostra una actitud de timidesa i fins i tot incomoditat en la nena. A diferència del retrat de Jaume Baladia, en aquest la model connecta amb una sèrie de complements accessoris que generen profunditat al conjunt. El moble amb el ram de flors amb el que juga la nena és absorbit pel fons indeterminat de la tela, creant així una diagonal en perspectiva cap al tram superior dret de l’obra que conclou amb un fort toc de llum com si es tractés d’un passadís. És un exemple del domini pictòric de Casas, qui amb pocs elements i pinzellades estratègicament situades, aconsegueix efectes visuals, profunditat i plans que aporten més riquesa a una tela d’encàrrec i compromís, d’entrada avorrida i poc oberta a la creativitat.

Un dels atractius de l’obra és la manera en que Ramon Casas insisteix en els efectes lumínics que es concentren sobre el vestit blanc de la jova Baladia. Malgrat aquesta solució plàstica,  no mostra una gran diversitat de matisos a diferència d’altres pintures. Sí treballa més la textura a la part superior del vestit: les espatlles i els plecs del coll, captats pel pintor amb una pinzellada solta que alterna el blanc pur, amb grisos per l’ombrejat i blancs matisats amb tocs de groc per a insistir en aquesta incidència de la llum sobre les robes.

També destaca la simplificació dels complements per a focalitzar l’atenció de l’espectador en el rostre. Les margarides que du la nena són un detall deliciós que es retalla sobre la cabellera de tocs quasi daurats.  Aquest accessori dialoga amb el ram de roses de la tauleta i serveix per a insistir en la delicadesa i ingenuïtat infantil de la model. L’interès d’aconseguir una actitud amable, relaxada i infantil conjuntament a la intenció d’arribar al màxim de fidelitat física de Maria Teresa, són dos trets apreciables en aquesta obra de Casas en la que l’artista es llueix com a retratista de nens.

Sergio Fuentes Milà, Dr. en Història de l’Art


[1] Per saber més sobre la família Baladia, veure: BALADIA, X., Abans que el temps ho esborri. Barcelona: La Magrana, 2010.

[2]COLL MIRABENT, I., Ramon Casas. Una vida dedicada al arte. Catálogo razonado de la obra pictórica. Murcia: De la Cierva Editores, 2002, p.367.

[3] Ibídem., p.254 [la traducció al català de l’original en castellà és nostra].

[4] COLL MIRABENT, I., Ramon Casas. Una vida dedicada a l’art. Catàleg raonat de l’obra pictòrica. Barcelona: El Centaure Groc, 1999, p. 359 [obra núm. 463].