Menú

Actualitat

Lluís Ventós

17.05.16 — 17:34

Article: La Vanguàrdia, Carlos García Osuna

Formes geomètriques i un toro d’escuma

Lluís Ventós (Barcelona, 1952) és un artista autodidacte que va realitzar la seva primera mostra personal el 1977, a la galeria Seny de Barcelona, on va presentar dibuixos i pintures marcats per un cert automatisme de caràcter surrealista. Amb uns plantejaments estètics semblants es va presentar el 1980 a la galeria Trece, amb les cartes i els jocs de cartes com a protagonistes. A partir de llavors la seva evolució incorpora elements lúdics, tot i que el que informa la seva obra, tant en el camp tridimensional com en el de la pintura, és la seva vinculació amb la geometria.

Pintures acríliques i collages en fusta, serigrafies i, sobretot, escultures de vidre combinat amb metall, exhibien la indubtable influència del constructivisme en formes orgàniques, fredes i sensuals, alhora que assoleixen la doble virtut de poder ser considerades peces artístiques i també objectes de disseny.

L’actual exposició de la Sala Parés, on té una cita amb el seu públic des de fa vint anys, reuneix 20 escultures, 11 pintures i 3 collages que defineixen una creació tan àmplia com conseqüent en què coexisteixen les seves temàtiques de Fetiches, Moais, Martinets i Tauromàquia, a més d’una carpeta de poemes de Joan Simó titulada Anoxe, a la qual Ventós incorpora cinc serigrafies impreses sobre linters de cànem que projecten les diferents fases de la lluna sobre fons negre i constel·lacions per les quals vola la imaginació del creador barceloní que fa gala d’un enorme poder de síntesi.

Si Lluís Ventós toca pràcticament tots els palos de l’art, així mateix s’endinsa en els del flamenc, en les cultures primitives, en l’àmbit de la tauromàquia, encara que normalment sigui en l’estètic i no en el dramàtic del que passa l’ arena. Igualment és dilatat el seu registre de les tècniques utilitzades, l’oli, l’acrílic, el collage i la serigrafia pel que fa a la creació bidimensional, i la fusta, el ferro, el marbre de Bèlgica, el marbre de Carrara, el basalt i el banús quan és l’escultura la que envia el seu missatge.

Els moais de l’illa de Pasqua, que ja van assolir protagonisme en la seva última exposició en aquesta galeria fa un parell d’anys, continuen col·locant les seves estructures verticals consolidades tel·lúricament però amb capacitat d’aspirar a dialogar amb els déus, i les testes dels toros, sobretot un de plasmat en marbre blanc de Carrara, ens volen transmetre la seguretat que aquestes boniques bèsties tenen una ànima que pot ser citada a la verònica per un torero que no porta la mort entre els plecs de la seva capa sinó que es rendeix davant la bellesa d’un toro d’escuma.

Carlos García-Osuna