Menú

Actualitat

La màgia de Ramon Calsina a Sala Parés

Article de Sergio Fuentes Milà, Dr. en Història de l'Art

8.03.17 — 16:49
Ramon Calsina, Àvia i néta, 1988, oli sobre tela, 100 × 80 cm

Ramon Calsina i Baró (1901-1992) és, sense dubte, un dels artistes del segle XX més enigmàtics del nucli barceloní. El seu interès radica en la personalitat de la seva obra, fàcilment reconeixible. La seva producció destaca per l’atractiu i suggeridor dels temes, pel sentit ocult i els missatges oberts que, com un joc o una endevinalla, es plantegen i desafien a l’espectador. La sorpresa i la incomprensió inicial caracteritzen la majoria d’obres de Calsina que, com si es tractessin d’enigmes críptics o metàfores pintades, es conformen a partir de composicions en les que s’alterna l’estilització d’allò representat i l’ús de caricatures i hipèrboles pictòriques en un ambient generalment realista. Aquesta unió de recursos és la fórmula amb la qual Calsina construeix la forma i el contingut de les seves obres.

Els quadres d’aquest artista que actualment es custodien a Sala Parés, motiven plantejar-nos, en aquest breu article, la relació entre Ramon Calsina i la nostra galeria, esbossant els moments més representatius de la seva trajectòria artística sota les quatre columnes de Petritxol. L’intermitent vincle entre Parés i Calsina és equivalent a la intermitència amb què el mercat de l’art general acollí a l’artista del Poblenou. Malgrat valorar sempre la seva qualitat com a pintor, les temàtiques, moltes vegades confuses i incòmodes per al gran públic, segurament expliquen aquesta desconnexió entre artista i mercat.

Ramon Calsina, El marxant i el client, 1978, dibuix en ploma, 14 × 22 cm.

La primera vegada que Calsina formà part del programa d’exposicions de Sala Parés es situa a l’inici de l’etapa Maragall, concretament a 1930. A principis d’aquest any (del 18 al 31 de gener), l’artista exposà algunes obres a la galeria amb Ramon Cortés Casanovas i el paisatgista Vicenç Solé-Jorba. La producció dels tres pintors es mostrà juntament amb la gran exposició de la sala principal de Pere Crèixams, qui, després d’una de les seves llargues estades a París, tornava a Barcelona com un artista triomfant que tingué una gran rebuda per part del públic. Pel que fa a les creacions de Calsina, aquestes van passar inadvertides, eclipsades per les de Crèixams, la majoria de les quals foren venudes durant l’exhibició.

Tant els dibuixos com les pintures exposades per Calsina el mes de gener de 1930 foren el viu exemple de la incomprensió del públic envers un pintor de gran qualitat que dotava a les seves creacions d’un contingut a vegades massa enigmàtic i, conseqüentment, accessible per a pocs. Precisament, aquest joc de significats críptics i missatges oberts construïts per la lliure i personal interpretació de l’espectador a partir dels elements simbòlics disposats en la composició, és una de les característiques clau de l’obra de Calsina.

En relació a la citada mostra de Sala Parés, val la pena recuperar les paraules que Rodríguez Codolá dedicà a aquests quadres i dibuixos des de les pàgines de La Vanguardia. Els definia com “anecdóticos y traviessos, donde cunde áspero humorismo, que hace de tales composiciones algo muy particularmente desorientador”.[1] Considerem que la desorientació generada per allò ocult, desconegut i la sorpresa són l’essència i alguns dels atractius de l’univers calsinià.

Temps després i amb motiu de les dues teles amb què el pintor participava al “Saló de Barcelona” de 1932 (Figura de dona i Interior), Codolá titllaria la creativitat de l’artista del Poblenou com una “imaginación de pesadilla” i pròpia d’un “satírico que rezuma crueldad”.[2] Malgrat les dures paraules, és aquest tipus d’inventiva generadora del llenguatge de Calsina la que el converteix en un artista absolutament únic, allunyat de les modes i tendències artístiques del moment, i sempre fidel al seu plantejament creatiu personalíssim.

Un any després (1933), Ramon Calsina presentà la seva exposició individual més ambiciosa acollida a Sala Parés fins la data (de l’11 al 24 març). La mostra, aquesta vegada a la sala principal, constava d’unes seixanta teles, la majoria d’elles de grans dimensions (43 olis, 17 dibuixos i alguns projectes per a cartells). L’acollida per part del públic paresià fou tímida i l’exposició va passar gairebé inadvertida pel que fa a l’àmbit comercial, amb només dos o tres quadres venuts. Aquesta desconnexió amb l’obra de l’artista del Poblenou s’explica per les reflexions fetes anteriorment. Per definir-la, Joan Anton Maragall i Noble utilitzà el concepte de “realitat deformadora”. Aquest és l’aura que inunda els quadres de Calsina i que, a l’exposició de 1933 de Parés, es construïa a partir d’una “paleta fosca, trista i en ocasions dramàtica”.[3]

Ramon Calsina, El violinista, 1929, oli sobre tela, 81 × 66 cm - Aquesta obra formà part de l’e×posició de març de 1933 a Sala Parés.

No obstant, la crítica general fou positiva i personalitats com Folch i Torres o Carles Capdevila elogiaren la mostra de Calsina a Parés. Contràriament, a les pàgines de la revista El Be Negre, l’impacte que causà en el públic l’exposició es recollia amb la següent sàtira: “Durant la primera setmana de l’actual exposició de Calsina a Sala Parés, s’han registrat en el local d’aquest acreditat establiment, tres atacs epilèptics, sis desmais sense conseqüències, quatre abortaments i dos casos de meningitis. En vista d’aquests successos […] han sol·licitat l’ajuda d’una secció volant de la Creu Roja i han instal·lat un botiquí a la rebotiga. El causant de les desgràcies segueix bé de salut”.[4]

Joan Anton Maragall sentí interès envers l’obra de Calsina des del principi. Definí la mostra com a “notable” i de gran qualitat pictòrica tot i que reconeixent que, com altres de diferents artistes, es traduí en un desastre econòmic per a la galeria. Malgrat la realitat comercial, el galerista intentà que Calsina passés a formar part de la llista d’artistes promocionats des de Parés. Calsina es negà i, com a resultat, limità les seves aparicions a la sala del carrer Petritxol a algun encàrrec puntual. “He velado para que, artísticamente, no se me empadrone ni en la calle de Petritxol ni en la del Consell de Cent”, afirmava el propi Calsina en una entrevista en 1987.[5]  Amb aquesta decisió, el del Poblenou assegurava la seva independència artística, tot i que, alhora, perjudicava la seva promoció professional.

L’actitud de respecte incondicional a la seva obra, independentment dels gustos del públic i de la mala acollida dels seus quadres al mercat artístic barceloní, explica l’escassa o, fins i tot, inexistent evolució dintre de la seva producció. Sobre la qüestió, amb motiu de la publicació d’un volum de 30 litografies de Calsina en 1956, el crític Sebastià Gasch afirmava: “[…] no és de cap època i, alhora, de totes”.[6]

Els temes més recurrents foren aquells que li generaven una emoció i un sentiment profunds. La majoria d’ells estan vinculats a la infància i a la relació entre mare i fill. Calsina formula un sentimentalisme intimista salpicat d’objectes simbòlics estretament relacionats amb la seva infància desenvolupada als carrers del Poblenou i els voltants de la Mar Bella. Aquesta és l’essència i la veritat de les seves visions pictòriques.

A través de les seves teles s’observen episodis infantils amb objectes impossibles i d’altres de la quotidianitat que apareixen en situacions absurdes: volant, amb llum pròpia, apareixent entre fluorescències espectrals, etc. L’aparença de quadre simbòlic o metàfora pintada és clau en Calsina. Vet aquí la dificultat amb què l’espectador es troba al enfrontar-se a una pintura d’aquest artista. Es genera una desconnexió entre quadre i públic en la qual el missatge queda velat o fins i tot ocult, incitant a l’espectador a interpretar el contingut fent ús i generant vincles entre els diferents elements iconogràfics del món calsinià que apareixen a la composició.

Contràriament a aquesta realitat històrica que indicàvem on les vendes de l’artista al mercat artístic foren limitades, a l’actualitat les obres de Calsina arriben a cotitzacions importants. La raresa i allò diferencial i curiós d’aquesta producció artística del segle XX justifica les xifres amb les quals es valoren aquests quadres. Més enllà de la sorpresa i la incomprensió que susciten les obres, la qualitat de la pintura de Calsina és inqüestionable. A la seva pintura el domini de l’ofici és absolut i, en el fons, el que més interessa a l’artista. La seva mestria en utilitzar el pinzell per generar sensacions i atmosferes impossibles de somni dins del pla real el fan únic. “Lo importante en pintura es crear una obra emotiva y fuerte, construida por todos los elementos necesarios para componer un cuadro”, afirmava en 1966.[7] La raresa al·ludida, tan dura i injustament criticada en altres èpoques, és la màgia de Calsina. Aquesta raresa és la que actua sobre l’espectador fortament, exercint sobre ell una fascinació creixent i, en ocasions, hipnòtica.

Ramon Calsina, Sorpresa, 1975, oli sobre tela, 100 × 80 cm

Bon exemple són les obres disponibles a Sala Parés en l’actualitat. A Sorpresa de 1975, Calsina mostra alguns dels elements habituals a les seves obres: els globus aerostàtics i les estrelles. La presència dels primers es justifica per la seva infància al Poblenou. A les primeres dècades del segle XX, a la Mar Bella s’acollien concursos d’aerostàtics i, per això, aquests aparells es convertiren en habituals i característics del skyline del Poblenou en el que va créixer el jove Calsina. És així que als seus quadres, molts d’ells presentats com somnis d’infantesa i dels seus anys d’adolescent, els globus fan aparició fantasmal en dimensions diverses i canviants, i formen part dels discursos narratius de les pròpies escenes.

A Sorpresa, una dona es veu sorpresa pel descens d’un d’aquests globus aerostàtics, acompanyat d’estrelles que l’impressionen i semblen estar enlairades, jugant amb la protagonista bocabadada com si fossin pompes de sabó. Al fons de la composició, d’un local surt una altra dona que, de manera hipnòtica, sembla mostrar la seva intenció d’unir-se a l’estrany fenomen i lluitar per la seva estrella.

Com a tota la producció de Calsina, els efectes lumínics de l’obra estan aconseguits a la perfecció. La llum és utilitzada per l’artista per tal de generar sensació d’intimitat i misteri a les escenes absurdes i inversemblants plantejades. És la fórmula per aconseguir l’emotivitat que perseguia sempre a les seves creacions. La pentalfa voladora central exerceix de focus de llum de la composició, i il·lumina les dues dames sorpreses, definint els seus rostres i figures.

Ramon Calsina, Àvia i néta, 1988., oli sobre tela, 100 × 80 cm

Molt més interessant és la llum d’Àvia i néta. En aquesta obra, neix de l’horitzó del paisatge, tot i que el focus resta ocult per les dues figures que s’endinsen cap a la immensitat de la platja de la Mar Bella, que sembla no tenir fi. Calsina aconsegueix generar un sentiment poètic i íntim en un espai concret, familiar i obert. El seu Poblenou natal, amb la Torre de les Aigües de Pere Falqués presidint el paisatge, es planteja com un lloc desèrtic on caminen, hipnòtiques i trontollant-se, l’àvia i la néta de la mà mostrant el seu vincle etern. Les figures es retallen en un exquisit joc de llums i ombres, on les fluorescències blavoses que en ocasions esdevenen verdes, defineixen allò representat.

Ramon Calsina, Dona del ventall, oli sobre tela, 100 × 80 cm

La sensació d’espai màgic és plasmada també a Dona del ventall. Amb solucions lumíniques habituals de l’univers calsinià, l’artista retrata una dona en un paisatge rural. El plantejament de l’obra és certament zuloaguesc. El personatge de poble passeja pel camp, adoptant un protagonisme excessiu que no li és propi per naturalesa. L’adquireix per la mirada del pintor, per la seva arbitrarietat, perquè ell ho desitja així. La seva forma i corporeïtat tornen a estar definides per tocs de llum de focus indeterminat, amb blaus i fluorescències molt més subtils que aconsegueixen generar el misteri tant dins l’ambient com en la dona, presentada com una heroïna.

Tradició, somni, realitat deformada per elements i personatges absurds que es disposen i interrelacionen en situacions a priori incomprensibles, són alguns dels leitmotivs de la pintura de Calsina. Els quadres disponibles a Sala Parés són una bona mostra de tot plegat. En aquestes teles es presenten les principals línies temàtiques i els recursos més característics de la seva obra. L’emotivitat i força anhelades per l’artista del Poblenou són aconseguides en aquests llenços, una mostra sensacional que, com si es tractés d’un viatge iniciàtic, ens endinsen en l’univers calsinià.

Ramon Calsina, Hacia Vacarisses, 1985, oli sobre tela, 80 × 100 cm

Sergio Fuentes Milà, Dr. en Història de l’Art


[1] RODRÍGUEZ CODOLÁ, M., “Arte y Artistas”, La Vanguardia, 7 de febrer de 1930, p.4.

[2] RODRÍGUEZ CODOLÁ, M., “Arte y Artistas. Exposiciones”, La Vanguardia, 1 de juliol de 1932, p.2.

[3] MARAGALL, J.A., Història de la Sala Parés. Barcelona: Selecta, 1975, p.235.

[4] El Be Negre, Any III, 92, 21 de març de 1933, p.4.

[5] SEMPRONIO, “Ramon Calsina”, La Vanguardia, 9 de juny de 1987, p.58.

[6] JARDÍ, E. y CALSINA, R. (fill), Calsina. Barcelona: Tecnograf, 1990, p.111.

[7] DEL ARCO, M., “Ramón Calsina”, La Vanguardia, 20 de gener de 1966, p.25.

 

Bibliografia general (selecció)

  • www.fundaciocalsina.org
  • FONTBONA, F., “Ramon Calsina: l’artista independent”, Serra d’Or. Portaveu del Chor Montserratí, 672, 2015, pp.32-38.
  • Calsina, tu i jo som germans (Exposició Centre Cultura Terrassa, del 30 d’octubre al 5 de desembre de 2014). Barcelona: Fundació Ramon Calsina, 2014.
  • Torna Calsina – 25 anys. Sant Cugat del Vallés: Sala Rusiñol, 2011.
  • Ramon Calsina: creador incondicional (Exposició Museu Deu, del 27 de març al 28 de juny de 2009). El Vendrell: Museu Deu, 2009.
  • R.Calsina i Baró (1901-1992) (Exposició homenatge, del 18 de gener al 5 de febrer de 1994). Barcelona: La Pinacoteca, 1993.
  • JARDÍ, E. i CALSINA, R. (fill), Calsina. Barcelona: Tecnograf, 1990.