Menú

Actualitat

Homenatge a Josep Amat

En el 25è aniversari de la mort d'aquest artista tan vinculat a la Galeria, li fem un homentatge conjuntament amb la Fundació Amat.

11.01.16 — 17:00
Josep Amat
FUNDACIÓ JOSEP AMAT

Josep Amat i Pagès va néixer el 13 d’abril de 1901 a Barcelona, al carrer de Muntaner a tocar de la Gran Via, al número 29. Els seus pares no eren de posició acomodada, però sí prou benestant. El pare, Josep Amat i Aymar, nascut a Barcelona, era administrador de finques. La seva mare, Joana Pagès, també barcelonina, força culta i bona pianista, segurament va influir en les inclinacions artístiques dels seus fills. Dels quatre germans, la més gran, Maria, va ser molt bona pianista, i el segon, Gabriel, va ser arquitecte i un excel·lent aquarel·lista.

Josep Amat

LA FORMACIÓ DEL PINTOR (1916-1926)

A causa de la predisposició que ja des de petit demostrava pel dibuix, el 1916, quan encara estudiava batxillerat, els seus pares el van portar a classes de dibuix a l’Escola d’Arts i Oficis Aribau. L’any següent, ingressà a l’Ateneu Obrer i aquell mateix any també el portaren al taller del pintor Antoni Ros i Güell, per rebre-hi classes de pintura. La primera classe consistí en agafar els pinzells i pintar unes vistes del taller sense rebre indicacions prèvies del professor. Aquelles primeres teles pintades van motivar que el mestre indiqués als pares que aquell noi de 16 anys, interessat en la pintura, no podria aprendre res al seu taller, i així va donar per acabades les classes tot just iniciades.
En acabar el batxillerat, l’any 1920, ingressà a l’Escola de Belles Arts de la Llotja. El seu pare, però, de caràcter més aviat autoritari i amb cert esperit pràctic, també el va fer iniciar en els estudis d’electricitat a l’Escola Industrial, uns estudis que abandonaria dos anys més tard.
El 1922, Amat va participar per primera vegada en un concurs exposició de l’Associació Catalana d’Estudiants. El primer premi d’aquest concurs el guanyà el seu germà Gabriel, i ell va obtenir un accèssit del Cercle Artístic de Sant Lluc. Durant aquell mateix any va fer el servei militar al cos motoritzat de l’exèrcit de terra, com a conductor de camions, ja que el seu pare l’havia ensenyat a conduir perquè aquest destí gairebé garantia als soldats evitar ser enviats a l’Àfrica.
El 1924, Amat estableix contacte amb el pintor Joaquim Mir. Com que li interessava molt la seva pintura i sabia que Mir pintava pels entorns de Riells del Fai, va anar a pintar aquells paisatges per poder coincidir amb ell. Després d’aquells encontres, Mir el considerà deixeble seu i, al mateix temps, s’establí una forta amistat que va durar fins a la mort de Mir, el 1940. El 1925, les sessions conjuntes de pintura s’intensificaren tant que Amat va anar a viure moltes temporades a la casa que Mir tenia a Vilanova i la Geltrú, la qual cosa li permeté conèixer altres artistes tan destacats com Utrillo, Nonell, Casas, Rusiñol, Apel·les Mestres, Maillol, Manolo Hugé o Rebull.
Tot i que Mir considerava Amat com a deixeble seu i que la seva influència en la pintura d’aquells anys és notòria, Amat se’n considerava més un amic que un deixeble, i el tractava amb el respecte que un pintor de la seva edat i del seu prestigi mereixia.

Josep Amat

L’INICI DE LA SEVA ACTIVITAT PROFESSIONAL (1927-1936)

El 1927 va començar a dedicar-se més intensament a la pintura, tot i que amb motiu de les obres de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, també va començar a treballar com a delineant al negociat d’Obres Públiques per aconseguir uns recursos econòmics que la pintura encara no li proporcionava.
El 3 de març de 1928, Amat inaugurà la seva primera exposició individual a la Sala Dalmau, de Barcelona. Per a aquella ocasió va comptar amb la presentació del pintor Mir, de qui va fer un retrat a l’aiguafort que il·lustrava el cartell i el catàleg.
El 1931 feu una estada a Montserrat, on els monjos concedien allotjament als pintors que hi anaven a pintar. Amat hi realitzà algunes teles i convisqué amb altres pintors, amb els quals va establir una amistat que sempre va mantenir.
El 1932 realitzà dues noves exposicions; pel febrer, a les Galeries Layetanes, i al desembre, a les Galeries Syra. Aquestes exposicions recollien vistes urbanes poc usuals de Barcelona, ja que tractaven temes com la Barceloneta o el Raval i assolien un èxit notable, fet que consolidà la seva trajectòria artística.
A l’estiu de 1933 va anar a pintar a Sant Feliu de Guíxols, on conegué la que després seria la seva esposa, Isabel Girbau Estrada, la quarta filla dels cinc fills d’una de les famílies més acomodades de la ciutat. El seu pare, Enecó Girbau i Valls, banquer fins a la crisi de 1914 i posteriorment industrial, no va mostrar cap reticència al fet que la seva filla festegés amb un pintor de Barcelona. Precisament, va ser la seva ja promesa Isabel qui més el va animar a realitzar una anada a París per pintar.
En aquell primer viatge d’Amat a París, al novembre de 1933, hi va anar acompanyat del seu amic de l’època de Montserrat, el pintor Emili Grau Sala, que ja era conegut en el món artístic de la capital francesa, la qual cosa li facilità relacionar-se amb altres pintors francesos com Albert Marquet i Raoul Dufy, amb qui va establir una certa amistat.
París el va impressionar molt i pintà intensament, tant en aquell primer viatge com en tots els posteriors. A més, va aprofitar aquella estada per visitar repetidament el museu del Louvre i molt especialment el Jeu de Paume, on esposaven els principals pintors impressionistes que més l’interessaven, com Sisley, Pissarro, Guillaumin o Bonnard.
A la tornada del viatge, el 1934, presentà una exposició de dibuixos acolorits a les Galeries Syra, i després va participar en una exposició de pintures a La Pinacoteca, amb alguns treballs que havia realitzat durant la seva estada a París i amb els que va obtenir un èxit notable.
Amat es va consolidar aleshores com a pintor, i va participar en diferents certàmens de l’època, com l’Exposició del Nu, organitzada pel Cercle Artístic de Sant Lluc al desembre de 1933, on obtingué un dels premis; La Fira del Dibuix i El Saló de Barcelona de 1933, 34, 35 i 36, on fou premiat per la junta d’adquisicions; així com en l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid de 1934, on fou guardonat amb una medalla. També va estar representat en l’Exposición de Artistas Españoles en París que organitzà el Ministerio de Estado al febrer de 1936 a París.

Josep Amat

DEL CASAMENT A LA POSTGUERRA (1936-1961)

Segons explica detalladament en les freqüents cartes que envia a la seva promesa a Sant Feliu, al maig de 1935, Amat llogà els baixos d’una torre al carrer de Jules Verne a Sant Gervasi, com a domicili on establir-se després del casament. El preu de la casa resultava assequible, ja que es veia afectada pel projecte urbanístic de construcció de la Ronda del Mig. Així doncs, Amat la lloga perquè creia que aquesta reforma urbanística potser mai no s’arribaria a dur a terme.
El casament entre Josep Amat i Isabel Girbau se celebrà a Sant Feliu de Guíxols, el 17 de juny de 1936, a la peculiar Casa de les Punxes de la platja de Sant Pol, un mes abans de l’inici de la Guerra Civil. El padrí de noces fou el pintor Joaquim Mir, segurament més com a amic que com a mestre. Posteriorment, es traslladaren a viure a la seva nova residència de Barcelona, ja arranjada.
L’inici de la Guerra Civil, un mes després del casament, marcà el jove matrimoni, ja que el conflicte va comportar conseqüències traumàtiques per a la família. Els pares d’Amat van haver d’amagar-se en una masia que tenien a Viladecans. El pare de la Isabel, Enecó, i el seu germà Ricard van ser detinguts poc després. Enecó va ser afusellat i Ricard, que va ser enviat al front, va morir un any i mig més tard. Durant una primera etapa de la guerra, el conseller de la Generalitat, Tarradellas, que procurava protegir tant com podia els artistes, destinà Amat a una fàbrica d’armament a Gualba, com a delineant, fins que després d’una inspecció, i tement que es descobríssin les seves limitacions per exercir la plaça que ocupava, va amagar-se, juntament amb la seva esposa,  a Sant Feliu, a Viladrau i també a la pròpia casa del carrer de Jules Verne de Barcelona.
En aquest període, el pintor va disminuir considerablement el ritme de la seva activitat, però, tot i la confusió i els perills que suposava la guerra, no l’abandonà del tot. Durant les llargues hores mortes, pintà unes teles que reflectien a vegades la soledat, i d’altres, la pau relativa en què vivien fruit de l’aïllament. Enmig d’aquelles circumstàncies i després d’un bombardeig molt a prop de casa seva, al juliol de 1938 nasqué Isabel, primera filla del matrimoni.
Un cop acabada la guerra, tot i les dificultats que suposava la postguerra, especialment per a un artista, Amat pogué estabilitzar la vida de la seva família a la casa de Barcelona i continuar anant a l’estiu a Sant Feliu, on llogà una casa al Passeig del Mar, la qual cosa li facilità poder-se dedicar intensament a la pintura. La subsistència de la família quedà garantida quan, amb una encaixada de mans, va rubricar un acord amb el marxant de la Sala Parés del carrer de Petritxol de Barcelona, Joan Anton Maragall. Amb aquest acord, el pintor percebria una quantitat fixa al mes, equivalent a un sou mitjà de l’època, a canvi d’un mínim de 20 quadres anuals, per tal de poder fer cada dos anys una exposició. L’acord verbal també contemplava que el pintor pogués vendre teles en el seu taller, però a causa del seu caràcter tímid, rarament va fer ús de tal possibilitat. La primera exposició a la Sala Parés es va celebrar al desembre de 1940, amb un èxit notable de públic i crítica. A partir d’aleshores, hi exposà regularment cada dos anys fins al 1987.
El 1940 va néixer el seu segon fill, Josep, i el 1942, el tercer, Joan.
Durant aquests anys de postguerra en què els espais de llibertat quedaven limitats a cercles molt reduïts d’iniciativa privada, es va anar formant un grup d’artistes que es reunien freqüentment. Aquest grup, anomenat la Colla, el constituïen pintors, escultors, músics, escriptors, un ceramista i col·leccionistes. Les reunions de la Colla en la seva totalitat, o bé per parts, com la “colla dels Pepitus”, composta pels que es deien com ell, Josep, van ser molt freqüents fins als anys seixanta, quan l’edat i les successives defuncions varen anar reduint-ne les activitats.
En aquesta nova etapa, el pintor va començar a presentar-se novament a concursos i exposicions en què es pogués obtenir algun premi en metàl·lic per tal de poder millorar les seves limitades possibilitats econòmiques. Així, el 1941, participà en l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid, on obtingué la 3a medalla. El 1942 li fou concedit un diploma a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Barcelona. El 1943 exposà per primera vegada a Madrid, a la Sala Vilches, on tornaria alguns anys més. El 1944 obtingué el premi de la Diputació de Barcelona en l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Barcelona, i el 1947 participà en el Concurs de Pintura de Montserrat, on fou guardonat amb el segon premi de paisatge.
El 1949 tornà a París, després del parèntesi obligat per la Guerra Civil primer, i la Guerra Mundial, després. En aquella nova estada, aquest cop acompanyat de la seva esposa, pintà intensament. Després hi tornaria a passar temporades el anys 1967, 1968, 1972 i 1978.
El 1951 obtingué el primer premi de dibuix a la I Bienal Hispanoamericana de Arte de Madrid. També fou premiat a la II Bienal Hispanoamericana de Arte de la Habana, a Cuba, el 1954. L’any 1955 aconseguí amb molt ressò el Gran Premi de Pintura instaurat per la Diputació de Barcelona. L’èxit obtingut en la participació en totes aquestes exposicions permeteren consolidar la reputació que l’artista va assolir.

Josep Amat

ELS ANYS DIFÍCILS (1960-1964)

L’etapa marcada pel treball regular entre Barcelona i Sant Feliu, les freqüents trobades amb els amics de la Colla, i l’èxit de les seves participacions en exposicions i concursos va canviar radicalment a partir dels anys seixanta. El projecte de construcció de la Ronda del Mig es reactiva i han d’abandonar la casa del carrer de Jules Verne, ja que n’està afectada. Al setembre de 1962 s’havien de traslladar a una casa que el pintor feia uns anys que pretenia adquirir, una antiga torre d’estiueig al Putxet, situada molt a prop de l’encara casa de l’artista i que també tenia jardí. L’adquisició es va anar endarrerint a causa d’un llarg procés judicial, i, degut a les dificultats econòmiques, trigaria gairebé 10 anys a acondicionar-la. A aquests contratemps, cal afegir-hi que dos mesos abans del trasllat la seva muller va patir una caiguda quan visitava unes excavacions arqueòlogiques a Sant Feliu i va quedar invàlida. L’estat d’ànim del pintor va ressentir-se’n molt, però ho pogué superar gràcies al caràcter animós de la seva esposa. Un altre contratemps que van haver d’afrontar en aquella època fou quan, el 1965, es posà en venda la casa que tenien llogada a Sant Feliu, la balconada de la qual li servia de taller. La qüestió va quedar resolta en aconseguir que un amic seu comprés l’immoble i que, un cop renovat, li llogués un dels pisos.
Durant aquests anys, tot i la dissort, va continuar pintant amb energia i vigor, i va superar totes aquestes dificultats gràcies al caràcter optimista i batallador de la seva esposa Isabel.

Josep Amat

EL RECONEIXEMENT DE LA SEVA OBRA (1970-1984)

A partir de 1970, Amat començà a rebre el reconeixement de la seva ja llarga trajectòria artística. L’Ajuntament de Sant Feliu li va dedicar una exposició homenatge. El 1971, en arribar als seus 70 anys, es jubilà de l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona, on era professor des de 1941. Aquell mateix any, va obtenir un èxit sobtat en la seva exposició a la Sala Parés, ja que el dia de la inauguració foren adquirides totes les obres que hi exposava.
La millora econòmica que li comportà aquest èxit creixent li va permetre adquirir, l’any 1976, un pis al Passeig del Mar de Sant Feliu, ja que el contracte de lloguer que tenia finalitzava, i així poder disposar d’una terrassa per pintar la badia.
El 1978 va patir un infart, que superà, tot i veure’s forçat a haver de frenar la seva activitat. Des d’aleshores, els seus desplaçaments es van reduir. En aquesta època, a les seves temàtiques habituals, se n’hi afegeix una de nova, els rams de flors, tant a la taula de la seva terrassa de Barcelona com a la de Sant Feliu, davant del mar.
El 1980, l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols li va retre un nou homenatge, li va organitzar una Exposició Antològica i li va dedicar un carrer. El 1981 ingressà a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i al Fons Internacional d’Art que, en una exposició homenatge, li lliurà la Medalla d’Or de l’entitat.

EL DETERIORAMENT DE LA SEVA SALUT (1985-1991)

El 1985 el seu estat de salut es deteriorà bruscament a causa d’una embòlia que li afectà el braç i la cama esquerres. La recuperació li permeté caminar de nou, tot i que amb gran dificultat, però ja no recuperaria la mobilitat del braç esquerre, la qual cosa li dificultà poder pintar.
Tot i l’esforç que havia de realitzar per poder continuar treballant amb la mobilitat reduïda, i disposant únicament del braç dret, amb l’encoratjament constant de la seva esposa i el suport de tota la seva família, prengué novament els pinzells i continuà pintant amb la mateixa empenta, encara que amb una producció molt més reduïda.
El 1987, se li dedicà una exposició antològica a Girona, a la Fontana d’Or, i el 1988, li fou concedida l’última distinció i la més apreciada de totes les rebudes pel pintor, la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
El 27 de febrer de 1990, ell i la seva esposa estaven ingressats al mateix hospital, on Isabel va morir, la qual cosa l’afectà profundament. Tanmateix, el seu relatiu restabliment li permeté tornar a casa seva. En arribar l’estiu encara realitzà una curta estada a Sant Feliu, on el 29 de juliol acabà la seva última tela: una vista del passeig des de la seva terrassa, obra que evidencia que el seu afebliment físic, produït per la malaltia, no havia restat qualitat ni color al seu pinzell. Amat va morir al seu domicili de Barcelona el 17 de gener de 1991.
Amb motiu de la seva mort, la crítica, que pels anys vuitanta també l’havia relegat considerablement, com a tots els artistes allunyats de les avantguardes, el tornà a considerar i a valorar com un dels referents de la pintura catalana del segle XX. El seu enquadrament estilístic, que s’havia considerat com a impressionista, o postimpressionista, amb la perspectiva de tota la seva trajectòria, és considerat independent i més proper al fauvisme.
Després de la seva mort, Amat ha seguit mereixent reconeixements, com ha estat la dedicació per part de l’Ajuntament de Barcelona, l’any 1997, d’una plaça, just al costat del que havia estat el seu domicili del carrer de Jules Verne, o bé els diversos actes organitzats tant a Barcelona com a Sant Feliu de Guíxols i Girona, el 2001, amb motiu del centenari del seu naixement.