Menú

Germán Portal _ Como una retrospectiva

12.01.17 — 28.02.17
Giacomo, Giacomo, oli sobre tela, 81 × 65 cm
S/T (Restos), 2014, oli sobre tela, 81 × 65 cm
S/T (Cueva), 2014, oli sobre lli, 146 × 116 cm
No vuelo, 2014, oli sobre lli, 100 × 81 cm
S/T (Géiser), 2014, oli sobre lli, 146 × 114 cm
Recogimiento 2014-2015, oli sobre lli, 41 × 33 cm
Figura con horizonte 2014, oli sobre tela, 73 × 65 cm
Despertar 2014-2015, oli sobre lli, 41 × 33 cm
Origami 2015, oli sobre lli, 41 × 33 cm
Forma en torsión 2015, oli sobre tela, 24 × 19 cm
Forma escultórica desplegable 2013, oli sobre tela, 41 × 33 cm
No sueño 2015, oli sobre lli, 55 × 46 cm
Montaña 2015, oli sobre lli, 73 × 65 cm
Espectro 2015, oli sobre lli, 27 × 22 cm
Espumameba 2013, oli sobre tela, 22 × 16 cm
Escondite 2013-2014, oli sobre lli, 165 × 130 cm
Doble (reverso) 2014, oli sobre taula, 186 × 156 cm
Doble (verso) 2014, oli sobre taula, 186 × 156 cm
Doble burro 2014, oli sobre lli, 41 × 33 cm
Somni interromput 2015, oli sobre lli, 81 × 65 cm

Germán Portal _ Como una retrospectiva

Segons bona part de les fonts consultades, s’entén per Aquelarre l’agrupació o reunió de bruixes i bruixots per realitzar rituals màgics, el seu clímax va ser entre finals de l’Edat Mitjana i e S.XVIII.  Per bé que aquests rituals i encanteris acostumaven a tenir el seu origen en creences religioses precristianes o neopaganes també s’accepta, des d’escrits cristians, la possibilitat que fossin actes d’invocació i adoració a Lucifer.

Però també hi ha una altra font que afirma que la paraula Aquelarre, més que referir-se a una reunió de bruixes i bruixots designa els llocs on aquests es reunien per portar a terme els seus rituals màgics. És més, diu que si aquesta paraula es vincula a una de les reunions de bruixes i bruixots més famosa que es coneix- a saber: la de Zagarramurdi- aquest fet ve donat perquè Aquelarre és el nom pel qual es coneixia el camp que es trobava al davant de la cova.

Sigui quin sigui el seu origen o la consistència del guisat que es cuinava a les seves cassoles, el cert és que tan bon punt es menciona aquesta paraula d’origen basc no és estrany que a un li vingui en ment el petit quadre pintat per Francisco de Goya entre 1797 i 1798 per al palau de d’esbarjo dels Ducs d’ Osuna a Barajas i que des de 1928 es troba a la Fundació Lázaro Galdiano des que el seu fundador va adquirir-lo per la seva col·lecció particular. Es tracta d’una pintura difícil d’oblidar no només pels seus tons foscos i el neguit que creen en l’espectador sinó per tot allò que fa lluir l’agrupació de personatges que configuren la seva visió d’un Aquelarre.

Per tal de fer lluir allò que romania ocult i mostrar sense embuts els secrets que sustenten bona part de la seva producció, Germán Portal ha convocat per l’ocasió un tipus d’aquelarre conceptual agrupant  trenta obres realitzades entre 2013 i finals de 2016 en el que bé podria considerar-se como una retrospectiva.

Articulada entorn a una còpia de 2005 d’aquell cèlebre quadre de Goya com a mostra de la tendència de Portal a sondejar i aprofundir la ruta dels camins oberts pels artistes que l’han precedit i que com a referents però també com a guies, li permeten abordar la pintura així com els reptes que li planteja des del moment en el qual s’inclina per la investigació a través d’aquest llenguatge tant solitari, el tipus de mini retrospectiva amb què es formalitza aquesta exposició serveix per posar de relleu els puntals  sobre els quals fins ara ha vingut sustentada l’obra d’aquest artista. A saber: els mites que es creen entorn a la història de l’art, el contingut dels seus relats i la possibilitat de reescriure’ls a partir de paràmetres més personals, amb cert sentit de l’ humor, l’ànim de dessacralitzar-los i la voluntat de reconsiderar la pervivència de l’experiència artística que, inevitablement, el temps s’encarrega d’aniquilar ; la voluntat de generar una experiència artística en un sentit més crític i tan aliena al coneixement de caràcter lineal com propera a la diversitat de mirades, la confrontació de discursos, el xoc de llenguatges i la coexistència d’interessos vinculats al desig de trencar els estereotips de l’artista com a geni, l’aura de l’artista com a geni, l’aura de l’obra d’art o la lectura dels moviments artístics a la manera d’una pel·lícula amb els seus plantejaments, nusos i desenllaços; l’interès de Germán Portal  a reescriure certes fites de la història de l’art -des dels clàssics fins a les avantguardes- mitjançant l’ús de materials precaris, l’aspecte que tindrien si ho fes qualsevol de nosaltres i el desig que l’espectador entengui que, per sobre de tot, el que intenta és gaudir al màxim a través de l’exercici d’allò que més li agrada tant des de la pràctica com des de la investigació; el domini de la tècnica pictòrica a través de la qual s’endinsa en el paisatge, borda un retrat o és capaç de reflexar-se; en definitiva, la destresa d’un artista que cita sense vergonya algunes de les fons de què beu amb la finalitat de fomentar la reflexió entorn al significat de les formes en l’art a través de la història, l’ús o reescriptures que se’n fan, els relats a què dóna peu i el grau de responsabilitat que els propis artistes també acostumen a tenir amb el mode com la seva obra transcendeix el moment en què la fa.

Agrupada en diferents col·leccions d’obres pensades per posar de relleu tant alguns dels temes als quals ens hem referit com la capacitat de referir-se als ciments de la nostra cultura occidental des d’una mirada sense prejudicis, popular, propera i mostrant sense embuts la inconsistència d’allò que d’antuvi es podia considerar inamovible, permanent, dogmàtic i inflexible, aquesta proposta de Portal que a ulls de tots hauria de funcionar com a una retrospectiva respon al desig de manifestar que el devenir històric no és només incontrolable i inabastable sinó que es troba ocultament poblat d’éssers que, aliens als corrents de cada època i al que la història ha convingut com a moviments o corrents artístics, van portar a terme una obra, el fi de la qual, possiblement com la seva, consistia a deixar anar la necessitat de pintar seguint el camí dels camins que mai van acabar.

 

Frederic Montornés

Més info×