Menú

Ángel Marcos

Alrededor del sueño
01.10.15 — 10.11.15
Barcelona 9 Ed. 1/8 2015, Inkjet, 114 × 89 cm
Barcelona 5 Ed. 1/8 2015, Inkjet, 40 × 60 cm
Barcelona 6 Ed. 1/8 2015, Inkjet, 40 × 60 cm

Ángel Marcos

Alrededor del sueño

Ángel Marcos a/i Barcelona

Amb quina il·lusió desperta esperem l’exposició d’Ángel Marcos a Barcelona i sobre Barcelona, després que ell hagués trepitjat durant dos mesos seguits el camp i el pla, els llindars i la profunditat, per recórrer i veure, analitzar, captar i fer veure una realitat a l’altura de l’ull, posada dempeus; és a dir, a l’altura de la mirada que pensa i del pensament que mira. A hores d’ara, a Barcelona, som dins un marc històric singular, després d’una votació democràtica de gran transcendència sobre les relacions entre la ciutadania catalana i l’Estat espanyol, i en ple moviment de persones de l’Orient Mitjà i de l’Àfrica que fugen massivament de les guerres i la violència cap a Europa. Però no és pas la narrativitat de la història el que interessa a un fotògraf no-reporter, sinó la política de les imatges.

La mirada crítica és fundadora de l’obra d’art. La crítica, que era consubstancial amb la política, i considerada anatema en el període de les veritats religioses, s’ha convertit en un eslògan publicitari per comprar l’oscil·lació del vot polític. Resta, en el pas cap a la societat del coneixement –que traspassa la producció d’objectes de consum material a lectures obertes i hipòtesis inèdites en disciplines diverses–, com a espai crític per a la creativitat. Ángel Marcos és un dels fotògrafs que millor ha sabut analitzar el “punt mort” i el “punt doble” de la realitat en la seva relació amb l’art, i a l’inrevés, sense caure en la pura descripció del document o en la retòrica inflada de construccions escapçades o amanerades pel mateix llenguatge. El fotògraf artesà i el fotògraf artista han sabut mantenir un diàleg com pocs entre la realitat i la física de la història: la fotografia com a realitat i la realitat com a constructora de la fotografia.

La dialèctica Marcos presenta combat sense síntesi en un espai, aparentment extern però fortament compromès amb la biografia ètica del que mira i dóna, i un temps fora del temps de l’instant i fora del temps conclús. Ni un temps accelerat ni un temps obturat: un temps perquè la reflexió hi transiti. L’experiència d’aquest prosista infatigable –l’art als peus– i de reduïdes frases líriques –el camp de visió en un sol full– s’eixampla cap a un nou itinerari i un nou camp de treball: Barcelona. El nostre fotògraf treballa com els pintors romàntics que s’enfilaven per paisatges inèdits a fi de pintar un tros de natura equivalent a la seva ànima. És en l’aspiració de la ciutat, com ho era en abstracte la fusió entre art i natura, en la crítica del lloc, que Marcos troba l’ideal de la fotografia: la seva creativitat epistemològica.

L’estètica i la política de Marcos expliciten sempre un espai de contrastos: un dualisme dialèctic, propi del Barroc, on dialoguen per oposició la llum i la fosca, la racionalitat i l’espontaneïtat natural, l’or i la putrefacció, el dogma i la inquisició, l’arquitectura d’elit i el sostremort. Les avantguardes van aportar un model de lluita en l’ordre estètic, de trencament amb allò obsolet. Poc podríem haver imaginat que en les albors de la Postmodernitat i la cruïlla d’estils –són els trenta anys i escaig que fa que Marcos treballa en la seva recerca– veuríem el desig convertit tan aviat en eslògan polític i en publicitat hedonista, i que l’anhel acabaria desapareixent com a signe de vida per transformar-se en un cos textual agònic i en un paisatge que ha expulsat les formes de la vida quotidiana. Aquest cos social despersonalitzat en la massa i convertit en objecte de valor i de consum, i de vot, ha deixat de ser un subjecte moral. En aquesta metamorfosi de la globalització, l’indígena es converteix en indigent; el mafiós internacional, en productor local; el viatger, en turista; el lector, en dada de la cultura d’espectacle. La xifra, que era signe i idea per comprendre els enigmes que transformaven el caos en ordre, ha perdut el valor de ser lectura (el món convertit en text) i passa a constituir les cèl·lules del “superhumàcibernètic” consumidor. Marcos, però, conscient de la gravetat implosiva de la situació social, no ha pretès documentar aquest trànsit des dels mitjans propis de la cultura de masses i la seva preeminència en el discurs teopolític, sinó que, més aviat a prop del filòsof i del lingüista, ha procurat una experiència en què el sensible reveli a l’ànima les tensions amb una llengua que ens escriu per ser llegida, pensada, activada. El rigor analític dels seus contrapunts i l’ordre de la seqüència de les seves anàlisis no perden en cap moment el sentit radical d’una obra artística en què bellesa i crítica desplacen desig i consum, engany i alienació. La mirada de Marcos és la d’un solitari humanista en un món despoblat que treballa sol amb la capacitat lírica i objectiva de la màquina de fotografiar damunt ciutats objectivades per la creació humana del seu paisatge i del seu llenguatge. Als límits, entre i entre. A prova de lucidesa.

El nostre cervell tou i permeable només pot retenir unes quantes imatges, tan poques, que, fins i tot, fa la sensació que són molt menys que el breu nombre de paraules que combinem en les diverses frases del llenguatge oral. A la imatge, li és donada la propietat de l’impacte. Tots retenim de manera selectiva un reguitzell d’imatges fixes i en moviment, que vindrien a constituir el nostre pou de memòria. Un magatzem inferior, sens dubte, a la pròtesi dels nostres aparells arxivístics i, no cal dir-ho, insignificant al costat de la capacitat i lleugeresa de l’anònim núvol. De les fotografies que sempre em vénen al cap dins del que podríem anomenar una “selecció de museu per a una biografia externa”, això és per a una curatoria, n’hi ha força d’Ángel Marcos. Em referiré, per posar un exemple, a la imatge mostrada en una caixa de llum, de la sèrie Obra póstuma, la núm. 11 de l’any 1999, en què la fotografia d’un sacerdot, amb el vestit de cerimònia i les mans obertes, està desplegada i enquadrada en gran format davant de l’altar major d’una església i davant de dues rengleres de feligresos captats d’esquena, asseguts, quiets, en silenci i a l’ombra. La persuasió que la distingeix és el resultat d’haver sobreposat dues imatges: la del fons, una església, lloc on es ret culte a creences de fe, dogmes i icones religioses jerarquitzades i antropomorfitzades aquí no visibles; i damunt, fotografiada –no pas pintada ni esculpida– la fotografia del mitjancer, de l’intermediari entre el món diví i l’humà, entre el públic absent i el que mira, el fotògraf o l’espectador. Sens dubte, el sacerdot o predicador és més a prop del crític d’art que l’artesà que fabrica imatges. El que em xoca de la fotografia d’Ángel Marcos és que hagués fet la fotografia d’una fotografia dues vegades, convertint-la, així, en una fotografia que diu més que la fotografia; això és, una fotografia real i una fotografia construïda al mateix temps. Amb aquesta acció i resultat, Marcos –en plena crisi de la fotografia com a document i en el seu pas cap a la fotografia construïda o deconstruïda o analògica o postfotografia, etc. o en qualsevol dels passos que la fotografia ha adquirit com a llenguatge possible en la generositat crítica i hedonista de la Postmodernitat– ha pogut mantenir els atributs disciplinaris de la fotografia i, alhora, la seva indisciplina o transgressió. És així que Marcos s’acomiada del segle XX, el segle de la fotografia i de la imatge.

Marcos ha transitat amb una metodologia semblant per una estructura paral·lela al pensament crític de la filosofia social i els tombants estètics del seu temps. Dos han estat els grans tempus o períodes, precedits d’un epígraf doble, i d’altres, com Rabo de lagartija i L’intima sovversione, en bifurcació i desplegament espacial. És el ritme de l’estructura d’un bon llibre de poemes o d’assaig d’aquest, d’altra banda, fotògraf acuradíssim de llibres de fotografia.

Després d’uns primers treballs sobre les dissimetries de les parelles humanes, a Estampas personales –on escenifica la imatge–, Marcos relata, primerament, a través dels Paisajes, la vastitud del paisatge de Castella tot reconvertint-lo en el pla d’una natura morta, lloc on habiten la mort i la soledat. S’hi percep la sequedat de la memòria afectiva, l’eixutesa de la fotografia, i fixa així, en la terra natal, la identitat estilística amb sobrietat. Heus aquí una identitat metafísica d’una poètica cap a la buidor i d’una política cap a l’anàlisi de contraris.

A Los bienaventurados desplaça el paisatge cap a interiors sense context i la desolació cap a l’objecte líric o la persona en el lament. La caixa externa encabeix una gran buidor existencial i l’omple de la follia extrema, desfermada, com si fos un llenguatge visual onomatopeic. Del lloc a la construcció. A Obras póstumas, fa entrar la fotografia com a contrapunt de la realitat en la fotografia, tot deixant que, en el combat imatge contra imatge, la doble realitat fotogràfica esdevingui un joc visual i conceptual, com ho foren en l’educació moderna la ciència recreativa i il·lustrada a les primeries del segle XX, i aquestes en la cloenda del segle. De la construcció, a la identitat desplaçada; del no-lloc, al no-ningú. A La Chute –el buit interpersonal com a al·legoria del tedi interior– reprèn els desencontres de la vida domèstica com a pas previ a un cert abandonament d’allò personal per passar a interrogar-se sobre la ressituació de l’afany, del desig, del miratge. Es trobarà de cara amb la confrontació i l’aniquilament.

A la gran sèrie en curs Alrededor del sueño focalitza el traspàs del lloc a ciutats definides per la seva expansió metonímica. A Nueva York, tot de conceptes universals de la ciutat-estat –amalgama de realitats i desigs, de trànsits i xocs, de construcció i runa– són “cristal·lografiats” entre el perfil urbà, vist des de l’erm perifèric, i el llenguatge hedonista de la publicitat, vist des de l’absència de receptor. Els tòtems arquitectònics del progrés racionalista s’encaren a l’individu com a subjecte identificat com a fitxa. A Cuba, el llenguatge de la publicitat es traspassa a l’eslògan publicitari revolucionari i el seu fracàs es fon amb la bellesa de la runa de la revolució a través de la pell de cases i carrers. Amb un cert paroxisme, la subsèrie Un coup de dés, a Las Vegas, culmina la reflexió sobre el llenguatge amb un mur de tipografies kitsch sobre el diner, el consum i el joc. A China, no hi ha fusió, sinó distància abismal entre construcció arquitectònica i vida arquetípica, o entre modernitat i tradició, o entre racionalisme urbanístic i vida humana. És una sèrie brillant, intensa i sistemàtica, que desglossa un itinerari visual i lingüístic d’una de les mirades més universals i més ben estructurades que ha donat la cultura de la imatge a l’anàlisi de les idees polítiques. Treballador infatigable, recentment, no sé si concloent el cicle o obrint-ne un de nou, a Madrid, les icones de la capital, del capitalisme i l’excedència d’imatges s’aixequen com una Gran Torre del Poder, un exterior que s’enrosca com a interior.

La Galeria Trama i la Sala Parés presenten a Barcelona –com a pròleg, desitgem, d’una gran exposició en un espai públic i museogràfic de la ciutat– la tria i la mirada d’Ángel Marcos sobre Barcelona; una ciutat massa sovint només vista des de dins i des d’una tradició que va de Català-Roca i Gomis a Maspons, Colita, Miserachs, Pomés i Rivas, i d’aquest a la generació de Marcos, Laguillo, Esclusa o Freixa i fins avui. Una mirada allunyada del dia a dia que s’ha vist complementada per fotògrafs com Man Ray, Lloyd, Capa, Collins i tants d’altres. Ángel Marcos forma part del punt de vista extern i n’ofereix un contrapunt que desitgem original i universal. Al capdavall, som subjectes ideològics susceptibles de ser observats i transformats, i som subjectes “econòmics”, com deia Gramsci, del lector i difusor. Desitjo a Marcos que la societat catalana respongui a les seves idees exposades en les seves imatges i aquí analitzades, i que algunes de les seves obres restin aquí comprades; i que guanyi la difusió que mereix en una societat que estima la cultura i l’humanisme, la identitat i el progrés, la crítica i la creativitat.

A la sèrie sobre Barcelona incorpora, com a tret estilístic diferencial, la presència de la figura humana vista com a col·lectivitat fusionada en el concepte de “massa”. A la vegada, i a l’altre extrem, s’accentuen les dualitats dialèctiques (patrimoni i catenària, obra i embolcall etc.), tot fent més present el cul-de-sac en la història. Ja no valen les veritats a mitges: el que en la Postmodernitat fou lloc de diàleg, on s’unien les distàncies en la metàfora, ha acabat sent un lloc barrat. Obra i marc històric, aquest sí, es retroben.

Amb el desig de veure l’exposició completa i fer-ne la lectura sintètica, he de cloure l’avantsala del text que seguirà. Em consta que veurem una mirada sobre el turisme com a mercaderia, la connivència de la ciutat amb l’arquitectura que usurpa el símbol a la gent, els rastres dels exclosos i la destrucció en l’eixamplament del nucli urbà, la representació del poder polític, econòmic, religiós i civil, l’art com a desplaçat, i el seu contrast entre la subtilesa obsessiva de la llum i el mar enfront d’aquesta munió de gent confosa en la massa i la velocitat.

La lucidesa crítica sobre les estructures de poder i de llenguatge, i sobre la bellesa al mateix temps, que ens ofereix aquest gran artista que és Ángel Marcos, força l’espectador a la reflexió. Les seves obres produeixen de bell antuvi un impacte tal que substitueix les imatges nues i tòpiques arxivades pel nostre cervell a causa de la pressió del sistema alienant de la cultura de masses i l’enginyeria tècnica i publicitària de la política. El subjecte líric pot ser un subjecte històric, de la mateixa manera que la fotografia pot ser un subjecte crític i creatiu.

 

 

Vicenç Altaió, setembre de 2015

Més info×