Menú

Actualitat

Calendari Exposicions 2016 – 2017

Consulteu-ne aquí la programació

1.09.16 — 12:13

RAFEL JOAN, Palma de Mallorca 1957

29/9/2016  –  1/11/2016

Els seus paisatges són lírics i contemplatius, summament poètics, propers al simbolisme… Parlen de la solitud i la quietud, del pas del temps, del cicle de les estacions, de la llum natural que es desvetlla o s’apaga… o de com la pluja o el vent canvien els camps, els arbres i les plantes. La llum de Rafel Joan és sempre natural, bellíssima, i tenyeix l’atmosfera d’una pau diferent…

Com diu Enrique Juncosa: «L’atmosfera de les seves pintures sempre és densa, amb uns colors terrosos que no són mai brillants ni primaris. És un pintor de la llum, que pinta sempre ombres, albes, crepuscles, moments de transició. Tot és finalment inabastable, encara que busqui la fixesa, i aquesta tensió dóna a la seva pintura un punt sempre inquietant».

Tant aviat pinta la infinita diversitat d’atmosferes que crea la llum mediterrània com fragments que la llum crea en desintegrar-se en partícules flotants que es mouen entre les fulles i branques dels arbres o pel fons del mar… Aquests fragments de llum es tradueixen en els seus quadres en petits éssers misteriosos que ell denomina “bellumes”, una paraula mallorquina que designa les taques fugisseres de llum que veiem amb els ulls tancats quan quelcom ens ha enlluernat.

La seva pintura no és en absolut realista sinó subjectiva, poblada d’imatges quasi abstractes que són el que l’artista veu en els seus llargs períodes de contemplació de la natura i que ell després reinterpreta.

Els  enfocaments dels quadres de R. J. passen ràpidament dels primeríssims plans a les visions de conjunt, de la concreció a l’abstracció, i, en aquest aspecte,ens recorden el món del cinema.

En els darrers temps s’ha endinsat en altres maneres de captar la natura, prenent notes en ple vol d’ultralleuger, des d’on les formes del paisatge es dissolen, la superfície esdevé gairebé plana, la visió es torna quasi abstracta i la seva pintura es converteix en aèria… flotant.

També s’ha vestit de bussejador per caminar pel fons marí i atrapar des de dins la llum del mar que es filtra des de la superfície i impacta sobre els peixos i les algues que es mouen propulsats pels corrents marins. Un món líquid, de gran riquesa cromàtica, on també tot flota, que es tradueix en imatges quasi hipnòtiques, abstractes, però plenes de detalls i pintades de memòria.

Rafel Joan pateix els seus quadres, s’hi baralla incansablement, insisteix una i mil vegades fins al darrer traç… i hi torna… perquè “aquella petita taca” encara no és exactament com ell volia… Aquest és un dels seus secrets… Qüestiona el seu do i això el fa encara més gran… Però aquesta tempesta ens passa inadvertida i nosaltres només en veiem el resultat: la llum que finalment desprenen els seus quadres, la plenitud i la calma extrema que respiren…

La seva pintura és pura sinceritat, sense cap concessió… els seus quadres no menteixen…

Exposa amb regularitat des de l’any 1983 a galeries de prestigi de Mallorca, València… A Barcelona, ha presentat la seva obra a les galeries Metrònom, Dau al Set, des de 1993, a la galeria Trama i a la Sala Parés. La seva darrera mostra ha estat una antològica que li ha dedicat Es Baluard, el museu d’art contemporani de Mallorca. La seva obra figura en rellevants exposicions arreu del món. Destacats escriptors i poetes han escrit sobre la seva pintura.

Rafel Joan, El pla mig ple, mixta sobre tela

GLORIA MUÑOZ, Barcelona 1949

3/11/2016– 29/11/2016

Glòria Muñoz té una gran capacitat per desvetllar la bellesa, captar-la i transmetre-la a tot el que pinta.

En les seves composicions d’objectes aflora la connexió emocional que estableix amb alguns llibres, gravats, robes o flors del seu estudi… elements que sovint apareixen només suggerits i envoltats d’una atmosfera espiritual. Són quadres que destil·len un gran pòsit cultural i que són capaços d’evocar moltes coses.

Els paisatges de Glòria Muñoz expressen les sensacions, vivències i intuïcions que ella sent davant la natura. En algunes ocasions, plasma la força dels elements: el vent, les roques, el cel transparent d’un blau intens… En d’altres, es tracta d’escenes d’una bellesa serena que conviden a deixar volar la imaginació.

La seva pintura és fruit d’una recerca que la condueix constantment cap a nous temes i formes d’expressar-se, sempre amb un llenguatge molt madur i alhora molt comprensible, ja que és una gran comunicadora.

Parteix de la realitat, però no s’hi sotmet sinó que la transforma i la fa seva.

La seva pinzellada, gestual, cada vegada més fluida i més lliure, respon a un impuls interior que es concreta en taques incisives i segures, en determinats moments molt properes a l’abstracció. Domina la tècnica fins a poder oblidar-la. El seu llenguatge és auster, sintètic, gairebé místic.

Glòria Muñoz és doctora en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i professora de Pintura a la Facultat d’aquesta universitat. La seva obra ha recorregut mig món: Londres, Ginebra, San Francisco, Nova York, Hong Kong, Bolonya, Estrasburg i Madrid, entre altres ciutats. Exposa a la Sala Parés des de 1988.

Gloria Muñoz

XAVIER RODÉS, Barcelona 1971

12/01/2017 – 14/02/2017

Xavier Rodés ha escollit el camí d’un realisme molt personal per expressar el seu saber pictòric. La seva obra sempre és molt suggeridora i cal destacar-ne el gran domini de la llum, que sap matisar convenientment segons ens descrigui la intimitat d’una natura morta o l’atmosfera d’un paisatge.

Xavier Rodés, Red Reedville, oli sobre fusta, 30 × 30 cm

ALEJANDRO QUINCOCES, Bilbao 1951

16/02/2017 – 14/03/2017

L’obra actual d’Alejandro Quincoces se centra en el paisatge urbà, especialment en el de Nova York, Chicago o Bilbao, d’on li interessen escenes de carrers, rius, espais industrials i també panoràmiques immenses o visions verticals captades des de gratacels.

Són quadres en els quals l’artista posa en evidència la força pictòrica d’imatges que van des d’un instant fugaç que s’endevina en el moviment frenètic de la gent i els cotxes a la llum crepuscular que encén un núvol de boira i fum… La seva mirada romàntica busca l’efecte de focus, ombres i reflexos en la llum freda de l’alba o en la més càlida del vespre.

Quincoces plasma i poetitza, amb un llenguatge personal inconfusible, la bellesa que s’amaga darrere de la quotidianitat, i fins i tot de la part més dura de la realitat.

Per a cada quadre, tria una paleta de colors reduïda que diversifica en una gran quantitat de tonalitats. Es tracta d’una austeritat intencionada l’objectiu de la qual és aconseguir que la mirada de l’espectador no es distregui en els detalls i que es fixi en l’emoció que es desprèn del conjunt. Per donar encara més rotunditat a la seva obra, en determinades zones, aplica la pintura sobre una capa de matèria, creant així gruixos i textures sorprenents de gran força expressiva.

Plàsticament, algunes obres d’aquest artista ens remeten a pintors del Romanticisme, i fins i tot a l’últim Turner.

És llicenciat en Belles Arts per la Universitat del País Basc. Ha exposat a les principals ciutats espanyoles i també en galeries, fires internacionals d’art i museus d’Alemanya, França, Suïssa, Itàlia i Estats Units. Ha estat reconegut amb multitud de premis, i la seva obra figura en nombroses col·leccions rellevants, tant privades com de museus i fundacions. Hi ha una extensa bibliografia sobre la seva pintura.

Alejandro Quincoces

ALBERT VIDAL, Barcelona 1969

16/03/2017 – 18/04/2017

La seva pintura tracta especialment temes urbans, tot reflectint el resultat de la intervenció de l’home en els grans espais. Però ho fa d’una manera molt personal, que s’allunya del paisatgisme tradicional.

Li interessen les visions aèries de grans ciutats, tant les que evidencien l’estructura racional dels edificis i l’urbanisme –contemporani o històric–, com les imatges més caòtiques que observa sobrevolant metròpolis en procés de transformació, i fins i tot de ciutats destruïdes per bombardeigs a Alemanya o al Japó i que, a continuació, sovint pinta en el seu estat actual des del mateix punt de mira. Naturalment, el seu recorregut arriba fins allà on la intervenció humana gairebé ja no és visible, els deserts o les superfícies  marines.

És un gran viatger i un gran observador, i per això en la seva obra trobem panoràmiques d’arreu del món, a més d’una àmplia producció sobre Barcelona.

Albert Vidal manté una clara distància emocional i física respecte a la realitat que pinta. És com si volgués aixecar un plànol del que veu i una acta del que sent, permetent que l’espectador percebi l’encant serè i fins i tot místic dels espais oberts i que, alhora, capti els interrogants que l’artista es planteja. Vidal no es deixa endur per l’entusiasme de la realitat, sinó que la reflexiona i la fa seva per plasmar-la en el seu propi llenguatge sintètic, centrat en els elements estructurals, en què la composició té un gran protagonisme.

A cada quadre utilitza un reduït nombre de colors, que fa evolucionar amb una gran varietat de tons. La vibració del color és continguda, tal com la percebem en les atmosferes de les grans ciutats… l’artista vol que la  mirada de l’espectador plani sobre el conjunt del quadre, sense centrar-se en detalls i efectes cromàtics. La seva pinzellada es basa sovint en petites taques, amb una tècnica que, sense obsessionar-se per la precisió –a vegades fins i tot frega l’abstracció–, produeix un resultat final molt realista.

La trajectòria d’Albert Vidal l’ha dut a exposar en diferents ciutats d’Espanya, i també a París, Japó, Suïssa i als EUA. A Barcelona, exposa a la Sala Parés des de 2001 i ha fet algunes instal·lacions en espais públics. Ha obtingut nombrosos guardons.

Albert Vidal, La Mar Salada, oli sobre fusta, 120 × 120 cm

ANNA MIQUEL Barcelona 1949

20/4/2017- 16/5/2017

Anna Miquel (1949-2015) ha estat una de les artistes més representatives de la Galeria Trama. Les seves obres són testimoni de la seva vitalitat, energia i entusiasme pe lmón que l’ocupava: la pintura.

Amb un extraordinari domini tècnic, la pintura d’Anna Miquel ens transporta a mons molt diferents, i aparentment inconnexos entre sí, però que l’artista aconsegueix connectar a través de la seva obra: el pop art, el cinema d’animació, les vanitas, Velázquez, el mar…les referències que s’amaguen al darrera de les seves pintures són tan variades i extenses com la seva producció, i transmeten la voluntat que va tenir de superar-se dia rere dia, exposició rere exposició. El seu treball ens va sorprendre sempre, tant per la innovacio en les temàtiques com per les tècniques emprades, que comprenen materials ben diversos com l’acetat, la laca i el ciment a més de la pintura.

Grans objectes desproporcionats sovint ocupen les seves creacions. Elements quotidians com una sabata, un pintallavis o una flor han esdevingut una vànitas contemporània a mans de l’artista, convidant-nos a reflexionar sobre el pas del temps i la importància d’aprofitar-lo al màxim en cada moment.

Anna Miquel va ser professora Emèrita de la Facultat de BellesArts de Barcelona. La seva extensa trajectòria artística està recollida en diverses monografies i publicacions. Va realitzar nombroses exposicions individuals, col·lectives i biennals, d’àmbit nacional i internacional. Cal senyalar també la seva filmografia de la primera etapa: pel·lícules en Super8 y 35 mm per les que rebé diversos premis de cinema d’animació, i el seu vessant com a escriptora amb diverses publicacions de literatura juvenil.

Anna Miquel, Turbulencias, Mixta sobre acríclico, 100 × 100 cm

ANTONI MAS, Mallorca 1953

18/5/2017- 13/6/2017

La seva és una pintura lenta, meticulosa i perfeccionista, feta de pinzellades minúscules que gairebé no deixen empremta.

Entre els seus temes preferits hi ha el mar de Mallorca, que aborda de diverses maneres, ja sigui en primers termes, en què la transparència de l’aigua deixa veure un fons ple de colors i volums… o en escenes en què el moviment serè d’una petita ona es trenca sobre una roca plana, quasi escultòrica, banyada pel sol de tarda i una llum de mil tonalitats… Sovint, l’oceà s’estén en paisatges amplis cap a un horitzó d’on emergeix una illa envoltada de llum misteriosa… Altres vegades, el mar és només el rerefons d’un bosc on cada arbre i cada fulla són tractats amb un realisme corprenedor.

Antoni Mas expressa l’emoció que sent davant la realitat, tant la del paisatge com la de la natura morta, composta admirablement amb flors d’una fragilitat quasi cristal·lina, que ens parlen d’un món ideal i efímer, subtil i delicat.

En altres ocasions, els protagonistes són fruits de tota mena ressaltats per una llum obliqua, màgica, quasi barroca, sobre un fons pintat amb una riquíssima gamma d’ocres i grisos que evolucionen per crear diferents atmosferes de color.

A cada quadre, l’artista ens ofereix una realitat volgudament idealitzada per fer-nos somniar en un univers ple de serenitat i bellesa.

A banda de les seves exposicions a diverses ciutats d’Espanya, Antoni Mas ha presentat també mostres a Roma, Hong Kong, Shanghai, Buenos Aires, Montevideo o Ginebra, entre d’altres. Ha obtingut nombrosos premis.

JOSEP MOSCARDÓ, Barcelona 1951

15/6/2017 – 15/7/2017

La seva maduresa artística li permet situar-se sempre en els punts on hi ha les millors visions i descriure-les amb un domini de la perspectiva admirable. És quelcom que li surt d’una manera natural.

Amb un registre de temes molt ampli, és capaç de passar d’un visió nocturna –en què la llum del dia juga amb de la nit i l’artificial– a l’atmosfera mes lluminosa i transparent que ens hàgim pogut imaginar.

En els seus quadres, hi trobarem molts elements de la nostra vida quotidiana que contribueixen a donar a la seva pintura un caràcter proper i atractiu: carrers transitats per cotxes i personatges, perspectives aèries, interiors de bars…

Són escenes lluminoses i coloristes, tractades sense cap afany simbòlic o grandiloqüent, sinó d’una manera desenfadada i directa. Josep Moscardó idealitza els temes i en ressalta els trets essencials, apostant per la bellesa, l’harmonia i l’optimisme.

En la seva obra, el color és vital i suggestiu; cada quadre respon a un determinat acord cromàtic que desenvolupa amb infinitat de variants. És capaç de sintetitzar moltes coses en una pinzellada, lliure i encertada… Josep Moscardó no pretén descriure meticulosament la realitat, sinó anar directament al gra, al nucli del que ell vol expressar.

Va estudiar a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi i a l’Escola de Llotja de Barcelona. Exposa a la Sala Parés des de 1978, i també ho ha fet als Estats Units en moltes ocasions, així com al Japó i a algunes de les principals capitals europees.