Menú

Miquel Vilà

Barcelona, 1940
Espai BCN I, oli sobre fusta, 30 × 30 cm

Sobre l'artista

 

Amb motiu del seu setanta-cinquè aniversari, la Sala Parés acull una àmplia exposició retrospectiva de Miquel Vilà, un dels artistes catalans més singulars d’aquests darrers quaranta anys. Què entenem, però, per singular? Algú dotat d’una forta personalitat, algú que en tot moment ha propiciat un creixement òptim de la seva obra, i algú proveït d’una gran fe en el seu ofici. Personalitat, creixement, fe. Però, potser, per damunt de tot Miquel Vilà ha estat algú capaç de crear un imaginari propi, i llavors ja estem parlant de talent.

D’un talent insubornable i perseverant, com ens ho demostra l’exposició que presentem, i que recull de manera sintètica una trajectòria de gairebé mig segle: des d’algunes d’aquelles primeres obres –entre surrealistes i deutores de l’art pop– que va exposar el 1968 a les galeries Ianua (Barcelona) o Pecanins (Mèxic), o el 1969 a l’Agrifoglio (Milà) i a The Mande Kerns Center (Eugene, Oregon), fins a tot un seguit de quadres pintats aquests darrers anys al seu estudi de Barcelona o de Maó, en què la seva obra sembla haver assolit un grau de condensació extrema. Bodegons mínims, paisatges sense anècdota: pura plàstica.

És, doncs, una exposició que tant l’artista com la Sala Parés –la seva galeria  des de 1990– ens devien, i el primer que hem de fer és celebrar-ho com cal. No és encara la gran retrospectiva que es mereix Miquel Vilà, però potser en sigui el preàmbul. I, en qualsevol cas, la tria d’aquesta seixantena d’obres funciona no sols com un autèntic compendi de motius i gèneres sinó com una excel·lent porta d’entrada al seu món. Si ho voleu, és un format d’exposició poc freqüent –com l’equivalent d’una antologia poètica–, però molt útil i suggeridor per acostar l’obra dels nostres clàssics moderns a les noves generacions i donar-nos, als altres, l’oportunitat de fer un viatge exprés per tota la seva trajectòria.

L’obra de Miquel Vilà és, en aparença, la d’un outsider, la d’algú que sembla haver-se mogut pels marges dels corrents principals de l’art del nostre temps. Però, ben mirat, no és ni de lluny allò que sembla: si hi ha un pintor culte, viatjat i llegit, és ell. Un pintor, a més, dotat d’un elevat grau d’autoconsciència. La gràcia de tot plegat és que això l’ha fet summament independent: com sol passar en aquests casos, ell ha triat els seus predecessors –les afinitats que per alguna cosa es diuen electives– i no ha deixat de dialogar-hi mai. En lloc de les vies francesa o nord-americana, molt més fressades, ell ha preferit transitar sobretot per la italiana. Així, doncs, és amb alguns dels principals pintors del Novecento amb qui més ha conversat des de mitjan dels anys setanta, quan la seva obra troba el seu propi to: Carrà, Sironi o De Pisis, per esmentar-ne uns quants, però no els únics.

Per tant, contra el que pugui semblar, l’obra de Vilà no l’hem pas de veure com l’expressió més o menys malenconiosa d’un soliloqui sinó tot al contrari. Si abans parlàvem d’alguns pintors italians, ara toca afegir-hi els seus companys de generació: Josep Vives Campomar, Xavier Serra de Rivera i Francesc Artigau són potser aquells amb qui ha mantingut una relació més fèrtil, la qual cosa sovint s’ha traduït en exposicions conjuntes. Tots ells formen part de l’anomenada Generació dels seixanta, una de les més invisibles en els nostres museus públics (tot sigui dit de passada).

Sigui com vulgui, els seus quadres es reconeixeu –gairebé sempre– de seguida: sol haver-hi una “atmosfera Vilà”, com va dir Francesc Fontbona al pròleg del Catàleg raonat (2004) del nostre artista, que emergeix en cada obra i acaba per configurar un món. Un món de referències tant externes com internes: aparentment hi trobem uns mateixos motius o “pre-textos”, però tant o més que la seva materialitat visible i recognoscible ens importa el punt de vista des del qual són observats o, més ben dit, presentats.

Una perspectiva sempre d’allò més subjectiva i fecunda, sovint torbadora i tot: la fisicitat dels seus paisatges –industrials o naturals– sol cristal·litzar en un món d’una certa irrealitat, de la mateixa manera que els objectes que habiten els seus bodegons estan gairebé sempre en fora de joc –fora de lloc–, però per això mateix creen uns camps magnètics del tot inesperats. La subversió del real, vet aquí el lema que presideix implícitament gran part de la seva obra.

Ara bé, d’on li ve aquesta llum que algú no va dubtar a emparentar amb la de Nonell? Una llum dramàtica, de capvespre tardoral. Una llum interior, untuosa, oliosa, que sembla regalimar per la pell dels objectes, o dels mateixos paisatges. Una llum fluorescent, com de final de cicle. Que subratlla, sotto voce, la soledat de les coses i l’allunyament respecte dels paisatges que ens envolten, tant els industrials –ja desapareguts– com els naturals, als quals cada cop té més tirada. Una llum que, probablement, és la màxima conquesta de l’artista i, alhora, un senyal de la seva inequívoca soledat. I és que, com va dir Jordi Gabarró, «Miquel Vilà simbolitza perfectament aquesta lluita dels grans pintors actuals contra la mort de la pintura».

Espai BCN II, oli sobre taula, 30 × 30 cm
Al nord, oli sobre fusta, 30 × 30 cm
Espai BCN III, oli sobre fusta, 30 × 30 cm
Bodegó I, oli sobre fusta, 40 × 40 cm
Bodegó III, oli sobre fusta, 40 × 40 cm
Esbós del paradís perdut VI, oli sobre cartró, 27 × 35 cm
Paisatge, oli sobre tela, 50 × 61 cm
Figura en un paisatge, oli sobre tela, 65 × 54 cm
Ullastres, oli sobre cartró, 50 × 61 cm
Parc de Montjuïc, oli sobre tela, 38 × 46 cm
Albert Vidal
Llista d'artistes